Torno a començar: agafar impuls, un ritme brutal, de baixar per aigües i ràpids que no sé on em portaràn. Al menys aquest cop no vaig lligada a cap tronc que m'estanca, i m'atura. Rellisco entre les pedres suaus, i les fulles dels arbres i l'aigua clara. I aquest cop, entre la pressa, no tinc por, ni necessito calma, ni vull un mar, ni una illa. No necessito agafar-me enlloc, perquè jo sola, ho puc tot, sí aquest cop.
Caic d'una cascada, emocionant, refrescant, renovadora, i quan començo a estancar-me en un mirall d'aigua massa bonic, em deixo portar, i segueixo fluint, com l'aire, que no m'atrapin, com l'aigua, que no m'estanquin. Com un foc, que no m'apaguin, i com la terra, que no m'aturin.
Barrejar-ho tot, ser un , el cap a l'aire, sentir-me lliure, el cos com aigua, viva, el cor com foc, encès i ple d'esperança, i els peus, a terra, per córrer quan faci falta i sigui necessàri fugir de tot allò que fa poc no em deixava ser jo.
I no en diria fugir, però sí que caminaré cap a una destinació totalment diferent a aquelles illes, records que em mantenien en un món reduït. Caminaré cap al començament de tot allò que vull, cada cop més ràpid, a salts els dies que sigui feliç i arrossegant els peus quan no ho sigui tant, però cap a una direcció diferent, agafant impuls, tornant a començar a cada passa, a un ritme brutal per aigües i ràpids que no sé on em portaràn.
No hay comentarios:
Publicar un comentario