Ganes de primavera!

I el sol de febrer em crema la cara, i el vent em mou els cabells i miro enlaire a contra-sol , al cel, i veig moltes coses, veig un futur, noves portes, nous móns per descobrir, nous somnis. I m'activo! Torna la primavera, queda poc perquè tornin a nèixer les passions, els indicis d'estiu i les ganes d'actuar; queda molt per viure, i unes ganes boges de fer-ho. I un somriure estúpid em surt mirant de cara amb els ulls entre-oberts a un futur que m'espera, un futur al que no em tancaré portes per por, un futur en què potser no ho diré tot alt però sí tot clar. Un futur en què espero trobar-me a mi, entendre'm i entendre el món, encara que el qüestioni, encara que no sempre m'agradi. Tot té un motiu , i si es mira amb bons ulls, tot motiu pot tenir dins nostre una explicació. 

Trobar explicacions, buscar-nos a nosaltres mateixos, ara que el sol comença a activar-nos, la sang i les idees.

Educació.

Podriem fer paradigmes de l'educació... Però que entenem per educació? Educació hauria de ser un mot que impliqués directament l'error conjuntament amb l'aprenentatge. Que es basés en l'oferiment d' "eines" per part del professorat, eines que proporcionèssin als alumnes sistemes d'aprenentatge, però un aprenentatge a nivell personal; un creixement basat en l'error i no en la perfecció. S'han de promoure uns alumnes "imperfectes", que coneguin els seus defectes i sàpiguen rectificar-los, no que siguin perfectes i es creguin amb la veritat absoluta. S'ha de promoure una educació que inciti als alumnes a col·laborar, no a competir.
Una educació ha d'adaptar-se a la evolució de cada alumne, no són els alumnes qui s'han d'adaptar al sistema pautat. I és difícil, però cada vegada costa més adaptar-se a un sistema en el que tens dos opcions: O triumfar , segons el que la societat creu, és a dir cursant estudis superiors. O veure't arrosegat per la etiqueta d' "incult" si les teves fites personals es veuen lluny d'allò pautat per la societat.
De debó cal cursar estudis superiors? Cal competir per ser "el millor"? Per triumfar? En quin nivell?
L'educació ha de potenciar, de la mateixa manera que potencia el coneixement de matèries bàsiques, el coneixement personal, la capacitat de reaccionar davant la vida, no només davant els exàmens finals. De la mateixa manera que l'ensenyament ajuda a tirar endavant els alumnes i a obrir portes, també ha de mirar de no deixar enrere altres alumnes "poc qualificats" (estic totalment en contra d'aquesta estiqueta). Cursar estudis superiors ha de deixar de ser la única fita possible, els estudiants no s'han de veure coaccionats a la hora de triar el seu futur. Cadascú ha de trobar el seu somni, la seva fita, ja sigui esdevenir cambrer o metge, i aquesta fita ha de ser tolerada i valorada de la mateixa manera (almenys en el caire social, económicament hi ha altres condicionants).
Això és el que , des del meu punt de vista, s'hauria d'intentar a la hora d'educar els infants. Trencar tópics, trencar esquemes i deixar que ells mateixos es fixin uns objectius, sense que siguin jutjats per la seva tria. L'educació ha de donar eines als alumnes, però aquests han d'aprendre per sí mateixos a construir els ponts i els camins de les seves vides, els que ells vulguin, sense que se'ls jutji, són lliures d'escollir.

Protesta.

La revolució es va creant , poc a poc , dins el cap, bullint, creixent amb la persona, fusionant-se amb la persona, fins que esclata la veu, un crit, que fart de viure el desencís, el desengany, decideix cambiar el rumb. El rumb de tot, el rumb de res, amb un sol crit , sencill, fa palès que aquest món mai sembla el que en realitat és. I no necessàriament s'ha de cridar , per fer-se veure. Hi ha els que escolten els que criden, i que dins el cap agrupen les paraules, i agrupen el sentiment i la passió, i  ho transmetran sense saber-ho de generació en generació.

Un més!

Apa, més experiències dins la motxila que  duc a l'esquena, més somriures, més somnis, més records acumulats, més aprenentatge, més vida , més tot... Tot al cap, tot a la ment i seguim endavant, ens seguim creant amb el pas dels anys, sabent que mai ens acabarem de conèixer, perquè cada dia ens redescobrim.
I avuí he redescobert que em faig gran, que he après a estimar, a escoltar, a aprendre, he après que mai ho aprendre tot, he après a valorar allò que algun dia podrà desaparèixer. Però encara em queda molt per aprendre , i seguirem endavant, perquè ganes no en falten ! Un més! Com qui demana un chupito a un cambrer d'un bar, un més com qui afegeix un any més al sac i espera el següent. Un més, i brindo per aquest any i tot el que pot portar, que només que sigui la meitat de bo que l'anterior ja haurà valgut la pena! Un més ! I un més ! I un altre ! Borratxa de vida!

Ales

Em faré unes ales, de paper o de cartró, si pot ser de roba, de colors , molts colors o negra, de dol. Unes ales grans , que ningú me les pugui tallar, lligar , trencar, les lligaré amb filferro, la meva última presó. Escriuré a les plomes de paper tot allò que volia fer i no ha pogut ser, escriuré frases filosófiques per si allà dalt, a mig vol, algú m'entén. Brodaré a les plomes de roba tots aquells que m'he estimat, perquè segurament seràn les últimes en cremar-se amb les flames del sol. Al filferro hi penjaré tot allò que m'enduré a la fi del món, els meus dibuixos, que m'entenen millor que ningú, alguna carta , alguna fotografia, poca cosa. Amb les ales fetes i estúpidament decorades pujaré al lloc més alt, em fumaré un cigarro amb apacible i estúpida tranquil·litat, venceré amb aparent força de voluntat el meu vertigen, i pujaré el mur, que em separa de la estúpida, dura, cruel i insuportable realitat. M'ofegaré amb l'oxigen em matarà l'aire i em salvarà el fum del cigarro, que dins les neurones integrarà la tranquil·litat del suïcida abans de fer el seu últim pas. No comprobaré la aerodinàmica de les ales, no en sé i m'és igual. I sé que ningú m'estarà mirant, per variar, m'és igual, els ocells em tindran enveja , perquè despres de tot , ells tampoc són lliures. Miraré el cel, serà el capvespre, el cel vermell i pluja al mar, a l'horitzó, llençaré el cigarro al buit, i no, no miraré avall, perquè  sota els peus ja no m'hi quedarà res, dalt del mur, faré un pas, i notaré un nus a l'estòmac, i una llàgrima freda, i em deixaré caure, sense cridar, concentrada, enganyada i desenganyada, esperant que les ales funcionin , sabent que no ho faràn.
I seré finalment un ocell més, vençut per la gravetat, caient al buit, al costat del cigarro i de la pluja que ja haurà arribat a on seré jo. Lliure, al buit, amb les ales que mai aixecaran el vol.

Cartes.

Mil i una cartes dins d'una capsa que cartró, que no s'obrirà mai, només quan les meves mans hi deixin un altre full de paper ple de paraules, incògnites, somnis, malsons, veritats, mentides... Llavors , altra carta dins, es tornarà a tancar , i d'aquí a uns anys farà olor de paper vell, enfosquit pels anys, mai llegit més d'una vegada, mai llegit per la persona a qui anava dirigit, mai. I suposo que dins la capsa de cartró esperen veure algun dia la llum, algu que obri la capsa i llegeixi les cartes, i recordi , i somrigui, potser. Mil i una cartes meves , escrites amb cura, dins d'una capsa de cartró, que no s'obrirà mai, potser.,

Necessito ser necessària. És egoïsta?

Naif, infantil... M'haurien pogut dir el que volguessin , que jo haguès seguit saltant als bassals de pluja com una nena petita, i és que hi ha moments en que em sento especial, en que portar la contrària em diverteix: Mirar el cel una tarda de febrer quan veus tothom abrigat i gris , mirant a terra atrafegat; saltar de bassal en bassal els dies que plou; saludar desconeguts, acceptar caramels, somriure als del bus turístic... I és avuí un dia d'aquets , en què, realment no estàs bé per algun motiu, depressiu, destructiu, intuïtiu, tan se val, i és en dies com avuí en que m'agrada sortir amb una jersei prim i veure tothom abrigat fins a les orelles, i sentir el fred, sentir-me viva, adonar-me que per un segon sóc especial, diferent a tots els maniquís que m'envolten, i que diguin el que vulguin, però en dies com aquests en que potser em sento una mica bastant sola en multitud, mediocre en excepcionalitat, és en aquests dies, en els que dibuixo el somriure més gran per amagar les ganes de fer-me fum, en els que em torno nena, perquè de tan en tan em va bé, sentir el fred, sentir-me viva, sentir-me especial, única i irrepetible, irremplaçable al cor d'aquells qui m'estimo i que en aquests dies no són al meu costat pel motiu que sigui. I em sento viva, amb el fred que cala fons i que m'activa i em diu: Viu! Salta! Mou-te! No et paris! No t'estanquis! 

I tot i així..  Hi ha moments en que tot em cau a terra, en que se'm faria necessària una trucada, o una abraçada, qualsevol tonteria , de qualsevol persona, millor no especificar. Algu que em digui a cau d'orella o que em cridi des de metres lluny : Et necessito. 

Constel·lacions

El pinzell, fi, suau, ressegueix la pell, de gallina, freda, va creant línies rectes, corves, ressegueix la forma del cos, sense més, sense pressa. I ajunta una per una les pigues, baixant de la galta al coll, del coll a l'esquena, de l'esquena al braç, del braç al pit, del pit al melic, creant caminets que, poc a poc, van creant allò que es torna un món, un entremat d'unions, unions de pigues, d'experiències, de records, i el pinzell va creant sense pressa constel·lacions, al cos fred ple de pigues que s'admira de la magnitud de les coses, de les cantitats d'unions, de vincles , de nexes... Hi ha pigues petites, signifiquen menys però segueixen sent importants, i pigues més grans, que, indiscutiblement , des del moment que van sorgir l'han identificat. Aquestes són el centre de petites constel·lacions o són essencials per a definir la més gran constel·lació. I el cos , es mira a si mateix i s'adona, entre constel·lacions, unides, brillants, candents, marcades a foc, en la ment, que sense aquestes línies de pintura, moltes parts de si mateix perdrien sentit... I deixa, tedrement, que el pinzell imaginari segueixi unint i creant constel·lacions, unint i creant vida, sense permetre que cap piga desapareixi, que cap piga deixi de formar part d'una constel·lació, indispensable, necessària.

Món.

Ho sento, ho sento, ho sento... No paro de repetir-me dins el cap aquestes paraules, m'ha pujat la adrenalina, m'estava posant nerviosa, no sé com ha passat, no sé perquè ho he fet, em sap greu, i em fa ràbia haver actuat així... Perdona'm, perdona'm , perdona'm! 

Em sap tant de greu, em fa tant mal, només pensar que és indirectament proporcional l'esforç que faig per apropar-me a tu, i com mica a mica te'm distancio més, m'estresso. Em preocupes, em preocupo. No sé perquè ho he fet... 

Com t'he pogut fer això?Com he sigut capaç?  

Em desespero, no puc, no sé com tornar-te a tenir a prop, com fer que deixis d'estar a la meva ombra que et deixis de  sentir-te una ombra, un doble meu ... Si ets la cosa més important que tinc, "joder"! Com t'ho he pogut fer?Com he pogut? No m'ho perdonaré mai, no m'ho perdonaràs mai... I no sé com dir-te que ho sento, ara ja et sento tant lluny... Ets lluny? Lluny de mi i del meu món... No pot ser, jo volia arreglar-ho i que tornessim a ser com nens petits que juguen junts a qualsevol tonteria i en qualsevol moment, volia tornar al punt de partida, sense ombres, sense rencors, sense odi. Volia tornar a començar, vull tornar a començar, altre cop... Abans que la mort ens jugui una mala passada.

Tinc por, l'altre dia plorava, el dia que, estúpid, el destí decideixi separar-nos, m'en penediré tant de totes les malespassades que t'he fet, que segurament els moments feliços desapareixeran sota la boira. Em preocupa, volia omplir encara més moments feliços, més instants. I és que el moment de separar-nos no deixa de martiritzar-me, encara no ha arribat, però sé que no hi podré fer front. Com pot suportar algú el pes de perdre la persona més important del seu món? Encara no ho sé, però no sé com fer-hi fornt, no ho sé, i m'estresso i per això t'he fet el que t'he fet, veia que t'allunyaves, fins i tot quan el destí capritxòs encara no havia decidit regalar-te l'adèu. Em sap greu, em sap greu... 

I el que em fa més ràbia després de tot, és que no sóc capaç d'acceptar-ho, de dir-t'ho , de dir-te que m'importes, que no m'és igual que facis, que penso que ets deu mil milions de vegades millor que jo! Més bona persona, almenys... I em fa ràbia no dir-t'ho perquè deus pensar tot al contrari del que és... I em fa ràbia no demostrar-t'ho perquè estúpida , sempre em centro en tot allò que no m'he de centrar, i et demano perdò per tot això, i et dic que t'estimo, i que m'agradaria veure't feliç cada dia de la teva petita vida... Perquè després de tot, ets la persona que m'enduria a la fí del món.

Aire y Agua

Aire necesita que le expliquen lo que sienten y agua no sabe como explicar sus sentimientos. Aire y agua, frío y calor, norte y sur, ying y yang, mental y emocional. Dos puntos de vista dos mundos que en un punto pueden llegar a juntarse, la mezcla puede ser explosiva si se le proporciona tiempo y confianza , no se intente en casa.







Olles mentals navegant per internet. Compatibilitat d'elements.

Somniant

Hmm.. Que plogui, que nevi, que tot m'és igual! Que jo em quedo dins el llit, sota l'edredon, m'és igual, que acabi el món, jo segueixo sota l'edredon, somniant, de dia i de nit! Que somniant s'és molt més feliç, i que diguin el que vulguin, la realitat està bé, però els somnis que no m'els treguin, i bé, altre cop des del llit, sota l'edredon, seguirem somniant.

Esclaus.

No hi ha llibertat. La llibertat absoluta és impossible, la llibertat parcial és cada cop més difícil...
Les meves paraules passen per un filtre abans de ser escrites, un filtre que contempla la possibilitat de que aquestes paraules, per sinceres i úniques, siguin utilitzades en la meva contra, que se'm jutgi per dir què collons em passa pel cap, que se'm jutgi per l'etiqueta que m'han posat i no per com em defineixo a mi mateixa. Em fa gràcia, ens vanagloriem de ser una societat lliure, però cada vegada ens veiem més obstaculitzats per aquesta mateixa societat. Una societat en que un sol gest teu, pot ser interpretat de mil maneres, i mai de la manera correcta. On importa més què fas, on vas i amb qui vas, que no pas el perquè de totes les coses que mouen el teu món. Està bé, seguim vivint pendents de la opinió de la resta del món, poc a poc ens tronarem esclaus.

 La llibertat és una metàfora, neixem esclaus de l'amor, vivim esclaus de l'error, i morim esclaus de la soledat. Jo m'he decidit a escapar com pugui, a fer una llibertat a la meva manera, que la gent parli de mi, que em jutgi, els convido a jutjar la meva llibertat, a veure si m'agafen. I així doncs intentar aconseguir que  les crítiques destructives no em tallin les ales, que  pugui volar sense necessitat de saber la opinió d'altres persones, que pugui experimentar el món a la meva manera i ser només esclava de tres coses: L'amor, l'error i la soledat.

Vindrà la calma.

La pluja cau, però el dia gris no m'esborra el somriure de la cara,  la pluja queda enrere, queda molt que encara no he vist, no m'he parat a contemplar la pluja sota un fanal, ni els núvols vermells d'un dia de vent, encara em queda molt temps, molta vida per davant, res no és en va, res no es perd, però no ens hem de lligar tant. La pluja m'allibera, i m'arrenca un somriure, i tota xopa, vaig caminant, la rumba m'anima en els dies d'hivern i em nego a escoltar cançons depressives, posat que de què em serveix donar voltes al cap quan encara em queda molt de veure pel món? Positivisme és la paraula clau, i me la repetiré fins a la sacietat, fins que em cali més a fons que la pluja, freda, que no para de caure. Aguantarem sota la tempesta, amb un petit somriure, més tard ja vindrà la calma.