Un any més.

El principi del final, el final del principi... Que més dona, un dia amunt, un dia avall, dos anys , tres , quatre dies... El temps passa.

Podriem batejar aquest any com... Un any d'autoconeixement, d'aclarir les coses, d' enredar-les encara més, un any digne d'admirar, per molts motius, un any bipolar i feliç, amb moments de tristesa estúpida, compensats i eclipsats pels somriures, un any de mirar la lluna i somriure, un any bohemi i artístic, un any ben aprofitat, un any molt sentit , i molt plorat, també molt viscut. Un any del que m'emporto una gran capsa de records, alguns més especials que d'altres, alguns inoblidables, records que a hores d'ara encara em posen la pell de gallina. Records que són aquí, i aquí es queden! 

Bon 2012 a tothom ! I si de debó és l'últim any (jaja) que sigui el nostre any! 

Un figurant

Podria escriure, un guió de pel·lícula, amb un inici tendre, una trama dramàtica i complicada, i un final feliç. Però tot això ja està molt vist. La meva pel·lícula tindria principi, i final, un final obert a noves portes, i una trama complicada que pel que veig no tothom pot suportar, i no tothom la veu igual d'enrabassada que la veig jo, hi hauria personatges que no encaixarien a la història, o potser un figurant, que assegut en una taula de bar dirà una mica per sobre quatre línies, que serien indispensables i marcaran al protagonista. Serà un d'aquells amors que hi ha en les pel·lícules, dels que ningú se'n adona i que són al guió, però no s'han gravat per motius que mai s'arribaran a comprendre, un figurant que s'estimava al protagonista, però que tot i així, resignat havia d'acceptar que no tenia diàleg suficient per ser reconegut de cara al públic. Un figurant, que assegut a la barra del bar prenent un suc, li diria al protagonista, així per sobre: "Oh, tens un somriure molt interessant, com el de la Monalisa." i giraria cua, al haver acabat les poques paraules que podia dir.

Les coses com són.

Vull ser guitarra.

Acarícies les cordes, com si de la cosa més feble, més tendra estiguessin fetes. Vull ser cordes. Tot reacciona al teu tacte, notes, música. Vull ser música a les teves orelles. Somrius, cómplice, sabent que algú t'escolta, i et mira, amb una mica d'expectació. I somrius quan veus que et mira, i llavors mous el cap al mateix ritme en que acaricíes les cordes, vull ser guitarra. N'adores el tacte càlid, i et deixes anar, i ets tu, i la guitarra és allà únicament per a tu. Vull ser guitarra. Vull ser allò que et permeti ser tu, allò que et permeti sentir, dir, somriure, confiar... M'agradaria pujar a la lluna i passar anys allà dibuixant entre estels el que em transmets quan ets tu, el que em transmet la teva música, la teva mirada, el teu somriure, accel·lerats pels plaers de les cordes i la música de la teva guitarra, la única guitarra que sota l'efecte de les teves mans em podria arrencar un somriure allà dalt, a la lluna. Veient el món, sense permetre que res interferís. Et dibuixaria, i no m'en cansaria mai, un joc de curves, un joc benerable, inocent, d'amor ( almenys per part meva), un joc de música, i tinta, de colors descolorits, de somriures, de somriures allà a dalt la lluna mentre toques la guitarra. Allà sóc jo ara, quan somio.

Ni contigo ni sin ti.

Tinc por, tancada en mi, tinc por , m'atemoritza tenir notícies teves , m'atemoritza saber que tot et va bé, sense mi.  Tinc por de quedar-me lligada per sempre , lligada per sempre a aquesta dolça dependència, a aquesta dolça i amarga a la vegada, esperança. Tinc por de continuar sempre en aquesta presó que m'he fet a mida, on qualsevol paraula teva hi ressona tan fort que m'obliga a tapar-me les orelles, tinc por a quedar-me , veient com darrere les reixes tu , fas la teva vida, amb la clau a la butxaca, sense seure al meu costat, a fer-me companyia, i ja m'esta bé, assaborir la derrota una mica, i ja m'esta bé , tastar la imperfecció de la vida, i patir una mica, i si t'he de dir la veritat , no estic malament, no, m'agrada, perquè tota dependència demostra que vas existir, tot record demostra que va haver-hi temps millors. 

 I em costa viure a la presó, però si en surto, tinc por de perdre'm , tot i que tinc molt clar que ara per ara, faci el que faci , i per molt mal que em faci , no avançaràs amb mi. I em fa mal, haver d'avançar sola, quan tenia previst fer-me gran al teu costat, de la manera que fós, no necessàriament de la manera que més m'agradés.

Matins de Nadal

És Nadal, em miro al mirall somric, algú m'abraça per darrere, i em recorda el meu primer Nadal, llavors em giro, i veig les meves celles , les meves mans, la meva mare, somric. Al darrere el nen clavat a mi es mira el patinet nou com si fós or, o una solució a la crisi, tan se val, somric, i llavors , renyant al meu germà, l'home, dur, i seriós en aparença, més sentimental que mai, amb un somriure a la cara, un somriure com el meu el del meu pare, és un dia de somriures el Nadal, i això ens recorda que , tot i que hi faltin somriures, en venen de nous, que tot i que trobis a faltar algú , el buit s'omple d'altres maneres, encara que només siguin aquests petits instants , dels matins dels dies de Nadal.

Quan somrius.

És una tonteria, però saps que m'agradaria ara? Passejar sota les llums dels carrers, passar un nadal amb tu. Sempre he pensat que depen de com, el nadal pot ser la época més maca del món, o la més solitària. Tot i que no depen de que facis , de si vas a passejar sota les llums dels carrers, de si et passes el dia al sofa, de si menges molt, no depen de què sinò d'amb qui ho fas, tot això, si la persona és important. Si, tinc ganes que sigui nadal encara que doni peu als somnis, a l'esperança i a qualsevol tonteria digna d'un conte de fades, quines xorrades.

http://www.youtube.com/watch?v=14hmLEs0u-8

Kamikaze's live!

A vegades , el mal que et fa estimar, sentir, patir et fa sentir viu, et fa valorar allò que no tens, et fa valorar allò que poseeixes i allò que no. No et tinc, et valoro, suposo que més que abans, però no menys que d'aquí a dos dies, ni d'aquí un o dos anys. No et tinc, i suposo que això no és el que més m'ofusca. Suposo que el que em bloqueja, és no haver donat suficient, i saber que segurament, ara, al ser-ne conscient si que ho faria, però com he dit abans ja no et tinc. Oh sí, oitant , és una putada, i hi dono voltes, i ho escric de mil maneres en un full que mai llegiràs, per que ja no et tinc, i l'he escrit de la manera més maca, més preciosa, perquè com en tots els casos en que t'implica a tu , mentre t'impliqui es mereix la mes gran de les belleses, es mereix una pérdua de temps infinita, bé una perdua en el no res.
I em dic: "oh, si nena, s'ha acabat el joc i la que has perdut ets tu". Però és maco perdre depén de cop, perquè, ha fet, potser, que t'estimi més que abans, i que ho entengui de manera diferent.  Si no volies sentir això , em sap greu :Fote't, es la crua realitat, i per un cop la dic sense embuts, no seré bona persona, si hi ha conseqüències que hi siguin. I sigues feliç, de tot cor, res es perd, tot es transforma. Pot ser que ja no et tingui, però la marca hi és i aquí es queda.

Els contes de la Mar, dins de la banyera.

Históries de sirenes, i pops, petxines, taurons,

 fades que des de la lluna t'envien petons.

I un pescador que llença l'ham a la sirena,

dins l'aigua ensabonada de la banyera.

I un àneguet groc que flota, i no s'enfonsa mai,

i al voltant una barqueta, en el mar de mirall.

I peixos de molts colors, que neden al teu voltant,

un altre conte que t'he anat explicant.

Tot s'ajunta ara de cop, dins d'un record,

creat amb imaginació, entre aigua i vapor.

Entre núvols nascuts de l'escalfor,

de l'aigua que cau de l'aixeta amb furor.

I tu poses el cap a l'aigua, i tanques els ulls,

i tancats els ulls, t'imagines entre esculls:

Nadant entre sirenes, i dofins, balenes

de molts colors, entre verdes algues,

D'altres mons, desconeguts,

on la norma es somiar i riure sense embuts,

on tot es regeix per la confiança i la dolçor,

on el pitjor pecat es créixer sense conéixer 

                                     l'amor. 

Instint de supervivéncia.

Camino, arrossegant els peus, ja no desitjo trobar ningú, no desitjo evitar ningú tampoc, faig el meu camí, i hipócrita somric. No sé perquè, no hi ha perquè, no vull de fet. Però el meu cos, acostumat a emmascarar els meus sentiments, se'ls apodera i els transforma. Així que si algú em pregunta el perquè al meu somriure, no tinc més remei que respondre: "Per que estic feta una merda!" I seguir somrient... Autocompassió? No. Realisme? Tampoc, si que fa riure el motiu que em fa estar com una merda, fa pena, fa pena pensar fins a quin punt m'he complicat tant les coses, quan les haguès pogut fer més sencilles, més fàcils. I que tot haguès anat bé, que haguès pogut arribar al futur que m'esperava. I ara, somric, idiota per aquest present que em toca viure, el qual no em depara cap futur que m'il·lusioni, cap trucada, cap missatge , cap petò, cap res. No cap res en aquest cap, ni tant sols caben les llàgrimes, i per això somric, perquè el meu cervell s'ha quedat estúpid i inútil, i abans de patir decideix somriure hipócritament, suposo que és instint... Instint de supervivéncia, almenys si el cor està malament, que la resta de la gent no sàpiga que ets débil, somriu com una estúpida, va! Somriu! I em miro al mirall i m'adono, que quan un somriure no és sincer fa qualsevol persona la més lletja del món.

Silenci

La paraula és : silenci, com sempre. Una paraula que trenca allò que representa, que aparenta allò que no és. És la màxima expressió de la humanitat, la hipocresia, sentir allò que no fas i no fer allò que sents. Ser allò que creus o no creure en allò que ets.

No hi ha res.

Fuma, a la porta, quieta, l'aire calent l'atrapa quan algu traspassa la porta, pero no triga en tornar el fred. Veu darrere el vidre de la finestra com parelles es miren sense que el món importi el més mínim, veu amor entre la llum ténue del bar, i les copes, i els aperitius, veu somriures, veu mirades, ho veu tot, però no sent res del que veu, els sentiments són a dins, i hauria de passar la porta per sentir alguna cosa , però no pot.
Entrar dins el bar, seria recordar tot allò que no té, els sentiments no ajuden, així que estupida, somriu per tot allò que ja no serà, li fa mal mirar dins el bar i veure que tothom fa veure que és feliç, ella ara no pot.
I es gira, i es queda arrepenjada a la porta al costat de la carta de menús, que diu: " de primer plat música jazz, de segon nostàlgia i de postres resignació".
S'acaba el cigarro, mira al cel, neva , ni tan sols una gran manta podria solucionar el fred permanent que du a dins, que més dóna, és maco que nevi, així el temps es sintonitza amb tu. I mira com neva, i com cau tot a poc a poc, pel seu propi pes, cau el record, cau l'amor, cau el comiat, i cau la por. I quan li ha caigut tot el món a terra, es lia un altre cigarro, se'l posa la boca, encén l'encenedor que està agonitzant amb el poc gas que queda, i pren foc al cigarret, que altre cop comença a consumir-se com tot el món, com tot.
Una mà a la butxaca de la jaqueta verda , que abans abrigava tant , i ara ja no té cap mena d'escalfor, l'altre aguanta el cigarro, quan els llavis no poden sostenir res, són fràgils, també, com ella. I amb la mà a la butxaca, i el cigarro als llavis, fa una passa, mira enrere i deixa tota l'escalfor en la qual tenia l'esperança d'entrar tard o d'hora, marxa, allà no la volen, ho entén.
 Però no tornarà , no vol fer sentir incòmodes els enamorats del bar, que aliens a la resta del món s'estimaven sota la mirada de la envejosa noia.
I marxa, amb una llàgrima que no vol caure i que se li congela al llagrimal, amb les mans a les butxaques, el cigarro als llavis, el món a terra i totalment consumida per l'esforç en un no-res. I marxa, marxa, no crec que torni mai més. Ara ja no hi ha música jazz, no hi ha res.

Por

Por, tinc por de moltes coses, però suposo que el que em fa més por és la veritat, la veritat em fa molta por, i ara m'hi enfronto de cara, potser es veritat, que hi ha coses que per molt que es vulguin... No poden ser. Segueixo amb por, això no em soluciona res.

La meva manera "controlada" d'estimar-te sempre.

Des del minut zero, al meu cap la il·lusió es va concentrar en fer-te feliç. I serà així. I tot i que ara em costi tenir-te lluny, deixar d'escriure, "deixar" de sentir, és millor, no ens hem equivocat, estaré bé, creu-me, sempre i quant siguis feliç. Ja sé que es poc, que no hem acabat de realitzar allò que voliem, que ens costarà, que només tindrem paraules que dissimularan la absència però senyalaran la distància. Que tot canviarà a partir d'ara i ens sentirem més i ens sentirem més lluny, però creume, quan dic en veu molt baixa , que t'estimo, a la meva manera, però t'estimo, més que mai, com sempre. 

Quan somriguis no et sentis culpable, ni cap mena de tonteria per l'estil, quan somriguis, jo somriure estúpidament a l'altra punta del món si fa falta l'oblit, al teu costat si el temps posa les coses al seu lloc, però somriure, per que voler-te fer feliç no és res més que la meva manera "controlada" d'estimar-te sempre, sempre. I així doncs , quan se't escapi un d'aquells somriures tan intensos, tan macos i especials, t'estaré estimant a la meva manera, o això es la meva manera de veure aquest lligam del que em costarà desfer-me i del que no me'n vull desfer. 

Un petó, i una mega abraçada. I per favor..Sigues feliç cony! :J

Un 20 de Novembre fred.

I tot i que sabem que no podem, ens exigim el màxim. Abraçades sota el fred de novembre, petons al coll, paraules maques, somnis erótics, mans que busquen desig però no el troben, llavis que busquen amor i no el troben, però no perquè no vulguin, sinò perquè no poden. I dies que esdevenen el principi d'un compte enrere massa llarg. No crec que pugui esperar. El meu cap et demana a crits, els meus llavis et desitgen, el meu cos et vol, els meus ulls et somien desperts, les meves mans volen el tacte de la pell, el meu nas la teva olor, la meva llengua vol acidesa dolça...
El temps canviarà moltes coses, però no la manera "controlada" que tinc d'estimar-te sempre.




Paraules de diàri 20 de novembre 2011