Vespre

I llavors engego la música del reproductor, i encara que està mig trencat aconsegueixo pujar el volum... Al màxim... Miro amunt, al cel, i em relaxo , per fi... Penso en tu, en tot, en l'estrès que vesteixo cada dia al matí i que vaig espolsant-me de sobre mica en mica... I és que tinc ganes que s'acabi la rutina, que comencin les vacances, els vespres eterns d'estiu al balcó... Mentre espero, vaig assaborint petits moments, petites hores dels vespres de primavera, on ja comencen a volar falciots al cel, on el dia es comença a fer més llarg... I perdo el temps, pero no em  preocupa, i penso en tot i res a la vegada, i miro el cel i escolto cançons que em recorden els petits moments, petites hores dels vespres de primavera de l'any passat...

CAMINS

No hi ha distància que no es pugui solventar a base d'esforç, pots caminar a molts ritmes, hi ha qui va més ràpid i qui va més lent, pots voler amb tota l'ànima allò que es troba al teu destí i per moltes pujades i baixades estar decidit a anar-ho a buscar... Però, i si allò que vas a buscar s'escapa? Ho segueixes, o ho deixes estar? Val la pena insitir si allò que vas a buscar es dona a si mateix per perdut... Tens por de  no trobar-ho? Jo també. Les desilusions són fàcils si el teu objectiu no arriba a l'altura del camí recorregut, però si no hi arriba l'objectiu, segur que els moments si que ho faran, les experiències i els records hauràn valgut la pena... La vida en si ja és un camí i també té pujades i baixades, SEMPRE.
El pobre que decideixi no llençar-se a fer allò que vol, per la por a que no li agradi el resultat, pot donar-se per vençut. Tot i així tots els camins es poden refer per on has vingut, pots esborrar un esbòs i tornar-ho a intentar, pots canviar la lletra d'una cançò, pots fer moltes coses , però només arriscant... Pots pagar el preu més alt i no obtenir res a canvi, o guanyar-ho tot en un cop de sort... Tota la vida és un camí ple de proves i obstacles, si no tens valor d'enfrontar-te un a un per por a tropessar, pots seure... Si, si , seu i deixa passar la vida assegut fins que t'adonis que et fa mes por el "Què haguès passat si hagués agafat aquell camí...", que no pas el resultat. Tanmateix, podem arribar a la conclusió que el camí fàcil és el menys dolorós, que anar pel pla tota la vida i pujar només per aquells turons que t'interessen és la sortida fàcil... Així doncs, si seguim aquesta teoria, us diré jo , que , per molt que el camí fàcil és menys dolorós també és menys satisfactori, jo seguiré pujant i baixant muntanyes amb butllofes als peus i ofegant-me, m'és igual, per que no hi ha res millor que veure que mai caminaras sol, que sempre aniràs amb algú, que el camí difícil l'agafen pocs però l'agafen aquells que de debó volen experimentar, que encara no ho coneixen tot, que volen tornar a viure allò que ja van viure una vegada, que volen sentir-se realitzats no per "fins on han arribat" si no per "tot el que han recorregut".
Per tant, jo, decididament decidida, trio el camí difícil, com sempre, però tot i així sé que aquest cop, encara que dubti de si trobaré l'objectiu, encara que el camí a recorrer sigui complicat i em pugui perdre, aquest cop tot el recorregut valdrà la pena, com sempre , si , però també com mai, per què la vida només es recorre una vegada, i doncs, per que no t'arrisques?
Les segones oportunitats són aquelles que es donen als que al principi van triar el camí fàcil, així doncs, anem directes al difícil per favor. Ens trobarem a dalt, si, si , quan els records dels camins recorreguts ens facin els més savis, els més nostàlgics, però també... Els més feliços. 

Ultimàtum, amor meu.

Si,  has aparegut i em robes l'atenció, el temps , les mirades... No m'aportes res de res, n'estic segura, només dolor i vergonya, i és que quan més penso en tu més m'en penedeixo de la relació que hem agafat... Sempre al centre de tot, com si fòssis el melic del món, però que et creus? Et creus molt gran? Molt interessant? Ben proporcionat, amor? Et penses que de debó aconseguiras que no et sigui infidel tard o d'hora? T'equivoques, després de tu, o al mateix temps vindrà algun altre que em robara l'atenció, que potser serà més jove o més gros que tu , més bonic... Que et penses amor, que si et tracto amb carinyo es per que t'estimo? Que si t'acarício de tan en tan es per que no puc estar sense tu?
Que sàpigues la veritat... Que m'estas començant a tocar la moral amb el teu realisme en tres dimensions, que m'estas agobiant, i que tard o d'hora no trigarà a còrrer la sang, que quan t'acarício ho faig desitjant que ja no hi siguis, que si et dic que no t'envagis mai es per que provo la psicologia inversa, que n'estic farta de tu, que sé que tothom et critica a les esquenes i faig veure que jo no... Però es que ja no puc més! Es que estic farta de que siguis a la punta del meu nas, el primer que vegi de bon mati dormint al meu costat... A més em fas mal, quan et deixes tocar pels altres, quan et resisteixes a marxar, i aparentes haver-ten anat i l'endemà ja hi tornes a ser tot infectat... Ja n'hi ha prou... Collons de GRANET! Fot el camp del meu nas , deixa'm lliure i oberta a noves aventures.. Ja t'ho he dit... D'aqui poc, quan el cícle biològic torni a començar vindran altres com tu a fotre't fora, tu tranquil... No trigarà a correr la sang, estàs avisat...

Sinceritat...

Sinceritat...I es que es tan fàcil dir aquesta paraula... Però qui ho compleix al 100%?

Si vols que et digui la veritat, jo mai , mai he aconseguit ser del tot sincera amb ningú, i sé que en cap moment ningú m'ha demanat això. Però si alguna cosa sé segur, és que he posat a les teves mans tots els indicis de sinceritat que tenia dins el meu cor, tots els esbossos d'aquesta paraula, tan fàcil de dir. I em tens, i confio en tu , i sóc sincera en tot el que puc, simplement per que no et vull fer mal. Ara bé, no vull que m'ho expliquis tot, no vull saber què passa sempre pel teu cap, només puc dir-te en un altre esbòs de sinceritat que les meves mans són buides per agafar tota la confiança que em vulguis donar, no ho deixis correr, per favor. Ja saps que, un cop més, aquest esbòs de sinceritat és teu.

i!

Poder volar ... Allà on ets tu.

I m'assec, el sol em crema la cara poc a poc, estic asseguda tranquil·lament, amb l'esquena arrepenjada a la paret, miro al cel i tot de puntets negres hi donen voltes, sense pressa, assaborint l'aire i deixant-se caure, llavors, a l'altura del balcó, es tornen a enlairar, les orenetes, sense pressa, amb tot el temps del món, i volen fins on els agradaria ser, i tornen quan volen tornar, sense pressa, volen, tranquil·les... I ja m'agradaria a mi poder ser oreneta a vegades, no , sempre ... Per volar on sigui que tu estiguis i quedar-me amb tu.


i!

On sóc?

I allà en aquell punt en concret petit però gran, ample i estret,  limitat però indefinit. Allà tu i jo, de costat amb els nervis a flor de pell, amb mirades i carícies i el que vulguis imaginar. I allà els records, i allà els somriures, i allà els somnis, allà els dies i les hores d'espera i de trobar a faltar, les hores d'estimar més del compte o massa poc, les hores de voler i no poder, o de poder i no voler; les hores àcides i les hores dolces, allà tot i res i moltes coses, allà en aquell punt tant petit un sentiment tant gran, allà , però a vegades reprimit, allà la vergonya i els dubtes... I la sinceritat.
Allà en aquell punt en concret petit però gran, ample i estret, limitat però indefinit hi ha una història, un vincle, unes cançons, uns records...Allà en aquell punt que ara comparteixes , aquell punt que ha passat de ser teu a ser nostre... allà amagada, a la punta del teu somriure. Allà hi soc jo.

i!

L'aigua i jo...

I el soroll a les orelles que fan les onades, i de fons difuminades les gavines, i de fons sents com esclaten a les roques llunyanes, les ones que no topen amb el teu cos. I els cabells et fan pessigolles quan es mouen al deixar passar l'aigua pel costat, i floten entre tots desordenats, i algun em llisca per la cara, on els ulls miren els núvols anant amb compte amb onades traidores que els omplen de sal. I respiro amb la boca, no vull que m'entri aigua al nas, pero respiro tranquila...I tinc els peus estirats i em veig les puntes dels dits mig submergides, i miro les meves mans, tant  fredes, tant lliures, movent els dits a poc a poc, aprofitant el moment... I planejo entre aigües i rajos de llum que es colen deixant veure petits reflexos, i miro els nuvols des del mar, i miro el cel , miro la calma, miro les roques i l'horitzò llunyà ,res existeix, només jo i l'aigua, l'aigua i jo... I la tranquilitat.

i!

A fora sents la gent com va darrere el temps, l'han perdut corrent.

I ràpids van tots, de gris amb camisa i corbata, amb pressa, de bon matí, corren i esmorzen a la vegada. No pensen, actuen , i miren , mai allò que viuen sinó allò que han viscut o viuran. I s'aixequen pensant quan aniran a dormir, i corren rere el temps a vegades, i d'altres el busquen i no el troben. "No tenim temps pensem", pero es que perdem el temps corrent darrere el temps. No mirem allò del voltant, no ens fixem en el color del cel cada matí, de quin color era avuí? Sempre mirem a les sabates, al mòbil, al llibre, a l'ordinador, a la televisió, sempre mirem avall... A dalt hi ha tot el que busquem, amagat, el temps , els núvols, la llibertat, la calma, a dalt al cel hi ha les estrelles i milers i milers d'anys secrets al darrere, hi ha tota la nostra història... Hi ha el sol, hi ha els viatges, i els ocells, hi ha les fulles dels arbres a contrallum, i hi ha les gotes de pluja fredes, hi ha somnis corrent rere un estel fugaç i desitjos rere un arc de Sant Martí ...
I doncs, si hi ha tantes coses a dalt... Per que som tan simples que mirem avall? A dalt també hi ha els somnis, rere cada núvol amb forma d'allò que tu creus veure però que els altres no entendran, allà dalt hi ets tu, i cada moment en el que has mirat amunt i has pensat: "Respira tranquilament i continua que encara queda molt per viure". A dalt hi ha cada bocí de tu, que has recordat llegint això, per tant no oblidis que els somnis són a dalt, la llibertat i la tranquilitat també. Viu a baix, que és on et toca viure, però recorda que de tan en tan no va malament torçar el cap i mirar amunt, respirar fons i recordar... tot allò que en algun moment hagis trobat a faltar.


i!

La dolçor de la llimona

- I és que les coses mai són com creuen ser. Qui va dir que l'àcid fòs llimona i el dolç un caramel?

Clavo les dents poc a poc i el suc cau per la llengua, l'acidesa es nota de bon principi seduïnt tots els raconets de la meva llengua, cobrint-ne totes les parts... Poc a poc faig una ganyota , tanco els ulls i empasso aire, i torno a mossegar... L'altre dia mentre menjaves un tros de llimona treta del got de refresc, no vas fer cap ganyota, no tu no, sempre al contrari, em vas mirar i vas somriure davant la meva cara d'extrema curiositat... "Que pot ser per a tu no són àcides les llimones?" Vaig pensar. I es que no em sorprendria, sempre tant especial, seguies somrient, fent peripècies amb la pell ,grocverdosa i rugosa, de la llimona entre les dents. El teu somriure de llimona em va fer gràcia, i és que he de reconèixer que des de llavors, he après a apreciar el gust àcid-dolç d'aquesta fruita; i encara que no domino l'art d'amagar els gustos tant bé com tu, mossego la llimona i dissimulo, dissimulo la ganyota i dibuixo un somriure dels més dolços, sigui on sigui , per demostrar que rere l'acidesa hi ha dolçor, per aconseguir que tothom sigui afortunat de descobrir que en el seu cor pot trobar el motiu de la dolçor de qualsevol cosa, en el meu cas... El motiu de la dolçor de la llimona.


i!

Com fer que t'adormis al meu costat.

Ploraves, et vaig sentir de lluny, desde la sala. Primer de tot em vaig sobtar, com podia reaccionar? Com reaccionaries tu? Vaig entrar a la teva habitació, l'olor de nen petit em va abordar nostàlgicament només obrir la porta, estaves de peu, més espaviladda que l'últim cop, mirant amb ulls com taronges una porta que s'obria deixant passar la llum tènue que es colava al passadís. Vaig obrir una mica la llum de l'habitació per trobar el xumet que t'hauria fet trencar el son amb la seva absència. Però no. El duies agafat entre els llavis amb força. LLavors em van abordar els dubtes... Ploraves de gana? De son? De soledat? De mal de cap? No, no tenies febre... Estava un pel nerviosa, ho reconec, i vaig pensar... Respira, si tu estas tranquila, ella també...
Encara gemegaves , d'empeus, vaig tombar-te al llit altre cop i abans d'haver passat el marc de la porta tornaves a estar arrapada a les barres del bressol, queixan-te de genolls. Instintivament, no sé per què, vaig alçar-te. Tu , sorpresa, te'm vas quedar mirant, sabent que la cara que veies no era la de la teva mare i curiosa la vas palpar amb la petita mà dreta. La calidesa de la teva mà em va entendrir, i amb molt de compte vaig agafar el teu peluix i te'l vaig posar al costat, de manera que la situació et semblés més familiar, t'hi vas aferrar amb carinyo, fins i tot amb un petit somriure de satisfacció. Vaig arrepenjar-te el cap a la meva espatlla, i ens vaig sorprendre amb un "Bona nit dels Pets" no gaire desafinat. Aclucaves els ulls i no trigaves gens en tornar-los a obrir, i poc a poc vaig anar alentint el ritme , fins al punt que qualsevol fan dels pets s'hagués adormit en un concert. Anava variant... De la cançò dels pets a la de l'elefant, la teva preferida, mentre balancejava el meu cos a banda i banda, com una barca enmig del mar o un bressol cantaire.
La teva maneta va fer esforços per intentar, a la vegada, no deixar caure el peluix i arrapar-te a la meva samarreta. Va enganxar el coll de la semarreta pero va anar baixant, com si jugués, fins topar-se amb la pedra de color blau del collaret... Et vas adormir, agafada al collaret, i al peluix, i a la cançò... Si una de les tres coses faltava obries els ulls curiosa... Però poc a poc, molt a poc a poc, coordinant la meva respiració amb la teva vaig abaixar el volum... Molt fluixet... "Boona niit, dorm tranquila i digues bona nit"... Mentre et treia el collaret de la maneta i la deixava reposant mig agafada al peluix... "Deix que et porti en braços fins al llit" encara més fluix... Mentre et deixava suaument al llit, abraçada al peluix... "Seu ben a la vora, saps que no estas sola..." Tanco el llum... "Mentre et dic..." Et miro un últim cop...
"A cau d'orella..." ... I surto murmurant, per no despertarte... "Bona nit".

I asseguda al sofà, estupefacta, sorpresa i nostàlgica, encara deia, com si et duguès a coll : "Molt bona nit..."



i!

Record d'un vespre abans d'un somni d'una nit d'estiu.

Amb música de fons, el meu cos s'acomoda entre els plecs del llençol, trec un peu fora, com si volguès respirar, busco la posició més còmoda i tanco els ulls. De fons la cançò em porta records, un per un sense ordre cronològic, tots m'agraden, em tranquilitzen... Els trobo a faltar, però són tant dolços, tant perfectes, que es van fonent amb el moment. La cançò m'acompanya, és tendre i, com si el llençol anés a l'uníson, fa soroll al topar amb la meva respiració. Tot va acompassat la respiració, la música, el ventilador, els cants dels falciots que aprofiten les últimes llunms del capvespre... És estiu i la calor fa que em desfaci del llençol deixant entreveure la camisa de dormir, els seus plecs de color blau marí em recorden el mar, els contes de sirenes, pirates i dofins que m'explicava ma mare quan era petita... La meva mirada es fixa en els reflexos dels plecs, i deixo la ment en blanc, estúpidament sorpresa pels colors, i el so de la meva respiració; la música es desdefineix, les parpelles cauen poc a poc, molt a poc a poc, i també a poc a poc el coixí es fa més cómode, el llençol em cubreix dolçament com si el món s'haguès aturat... I en un últim moment abans d'agafar el son, penso en què somniaré aquesta nit...Potser serà un innoblidable somni d'una nit d'estiu.

i!

Per que al final sempre hi trobarem un adéu, un arreveure o un fins aviat...

Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l'harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t'ha mancat en mi

Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d'un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Si vens amb mi
No demanis un camí planer
Ni estels d'argent
Ni un demà ple de promeses sols
Un poc de sort
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

[...]

Aquesta cançò , té un secret, des de petita que em fa posar la pell de gallina... No sé per què.

Els somnis són desitjos reprimits...

... I és que tots portem a dins, els desitjos i les pors més profundament secretes. Els somnis ho fan aflorar de manera tímida, fugaç... No ens n'adonem, però els somnis són el més explícit mirall de la consciència, del subconcient. Els somnis són fets de coses reals, d'anhels que portem enterrats a dins del cor, és per això, segurament, que somiem les persones que estimem, o que tenim malsons amb allò que més ens preocupa.

Si poguèssim recordar en la seva totalitat els somnis, segurament, ens coneixeriem a nosaltres mateixos, i sabriem explicar sincerament el perquè d'una llàgrima o un somriure.

[...]

Com nens petits ens despertem d'un somni, trasbalsats, amb un sentiment de felicitat que sembla permanent, però que poc a poc va desapareixent... Llavors, ens sentim impotents intentant recordar allò que per uns moments ens ha fet tant feliços, intentem durant tot el dia anar visualitzant la petita part del somni que encara tenim al cap, i la recordem, i la pensem, i la expliquem, i la tornem a recordar, i a pensar... Però cada vegada es fusiona més el somni amb la versió del somni que hem anat fent durant tot el dia, fins que arriba un punt , en que ens rendim , coneixedors de la distància entre el somni real i la idealització que hem anat fent a la nostra manera...  I llavors ho deixem estar, per que un cop més sabem, que altre cop és un simple somni... somni d'una nit.

i!

 "Our dreams they are made of real things"