El temps just mentre un cigarro es consumeix.

I fumo un cigarro, perdo el temps, no, no el perdo. 

Mentre el cigarro es consumeix, al món passen mil coses, neixen milions de nens, moren milions i milions de persones, uns viuen la vida aliens a la fam, els altres viuen la fam aliens a la vida, el món es mou, i jo , quieta mentre fumo , observo: Primavera, el sol a la cortina d'una casa que no és meva, un somriure sorneguer, estúpid i feliç. 

En aquest moment milers de persones deuen estar somrient, quantes deuen estar estimant? En aquest moment quanta gent està gaudint del llit en companyia? Quanta gent gaudeix de la  felicitat? Em sento bé, feliç, i egoïsta. En aquest moment penso en tots aquells que avuí no somriuen, tots aquells que no troben motius per estimar, per ser feliços. Em sento egoïsta, però sé que el problema no és que jo sigui feliç, aqui fumantme un cigarro, el problema és que ser feliç hauria de ser un dret, i és una qualitat poc freqüent en moltes persones, a voltes també en mi.

En fi, m'he acabat el cigarro amb tanta reflexió, el sol rebota per les parets de la sala, pintades, precioses, bohemies. Sóc feliç, si, segurament... Perquè somric quan veig la porta entreoberta de la teva habitació. El món no s'atura, ni tan sols quan jo em paro a pensar, un cigarro es consumeix, amb el temps just en que tu et treus la roba, una persona cuina una truita, una altra plora, un pardal vola, i una tovallola oneja estesa a la terrassa. El cigarro es consumeix amb el temps just per a que pugui reflexionar, pensar , quin és el motiu que em fa avuí ser feliç. Un motiu amagat rere la porta entreoberta d'una habitació.

Futur

Em dic Irene Jerez, i seré una futura pobre.

Ara per ara, amb disset anys, em mantenen els pares, i els cangurs que m’he anat buscant, així que, més o menys vaig fent el dia a dia, amb austeritat, però vaig fent. Sóc de la generació que es mira el futur amb por, que no sap què respondre quan els hi pregunten pel seu futur laboral. Futur laboral? És una broma? Futur de què? Realment sóc escèptica respecte al fet que les coses millorin tal com s’estan intentant canviar, la mentalitat d’aquesta societat hauria de patir un gir de 180 graus per tal d’evitar que la meva generació sigui la generació sense feina, sense casa i sense una vida digna.

Porto poca experiència laboral, tot i que d’esforç i ganes no me’n falten. Els estudis els porto notablement bé, i tinc molta predisposició a aprendre coses noves i a formar-me a nivell personal i moral. I doncs? Anys enrere hagués confiat que amb el nivell educatiu, i amb la predisposició, trobaria feina fàcilment i del que a mi m’agradaria treballar. Ara, confio en alguna cosa? No, de fet, em costa confiar fins i tot en els consells que se’ns donen als centres educatius: Que estudiï economia o administració d’empresa, que té sortida; que estudiï xinès, anglès , francès al màxim nivell i que sigui la millor en tot. Aquests consells a mi no em formen , no m’agraden. M’estan ensenyant a ser superior dins els estereotips capitalistes, dins el rànquing  i la lluita laboral. Però no ens ensenyen a ser cooperatius, a ser solidaris amb els altres “competidors” de la nostra generació. Em sento com un gladiador dins un circ romà, superant enemics amb els que he compartit vida, sobrevivint a molts combats, aferrant-me al sistema imposat pels de dalt, que se’m miren des de les grades i compten els segons que trigo en caure. Em fa por, el fet d’haver de trepitjar la resta per tal de trobar feina més endavant.

 I és que he arribat a una conclusió un pèl dràstica... D’aquí a uns anys per a poder treballar ens haurem de barallar amb tot Déu, i haurem de triar: O ser pobres econòmicament, o ser pobres moralment. Així que pel que veig, de totes maneres, seré pobre.

Ens han ensenyat a competir entre nosaltres, primer per les notes i concursos “chorres” durant la primària, per les beques a la ESO i el batxillerat ... Em tocarà , no competir, matar per trobar feina? De veritat volem això? Nens que aprenguin a competir , a “triunfar”. Una societat que imposa la llei del més fort, és una societat desigual per norma, i ara mateix estem superant els límits.  I em fa por, perquè el filtre laboral és reduït, perquè, ara, treballar ja ha esdevingut un privilegi, doncs quan a mi em toqui fer un cop de cap (que no falta gaire) no vull saber que suposarà treballar. Arribarà un punt en que per a poder treballar haurem de pagar i tot. I em fa por, sí, perquè m’il·lusiona el futur, però no aquest futur. La meva generació, sense casa, sense feina... Vull que almenys mantingui la dignitat. I la moralitat d’ajudar-nos entre nosaltres, de negar-nos a trepitjar els altres per a tirar endevant.

Escuts, cuirasses, murs...

A veure...Siguem sincers. Ganes de veure't no m'en falten, dubtes me'n sobren. Si, tinc dubtes. I cada vegada que me'ls trec una mica de sobre, miro les teves fotos, i veig aquella foto. LLavors, em fa mal tot. I em fa por. I no vull tornar a passar pel mateix. I em sento imbècil. I burra. I tinc dues opcions. No tornar a mirar la foto, i fer com si no passés res. O bé, ser conscient i coherent i adonar-me que ser kamikaze no em durà enlloc. No sé que fer. Suposo que ens veurem molt aviat. Perquè en el fons penso que és el que he de fer. Tot i així. Et demano perdò per adelantat, per la cuirassa de quatre quilòmetres que em posaré aquell dia. No tornaré a mirar les fotos per si de cas, no em fes por i et plantès a última hora. I em sap greu, però ja faré l'esforç de treure'm la cuirassa quan a fora no caiguin bombes. Quins eufemismes, tu...

Reflexions als TMB

Un metro, a les set de la tarda, sintonitzant els amics de les arts a tot volum, les orelles enviant l'ordre al cervell de moure els peus al compàs de la música.

Miro al voltat, tothom enganxat als móbils, autòmats, maniquís vestits tots igual, teclejant, parlant , llegint... En fí, cadascú en el seu món. La dona de davant, que segur que té una cita, perquè tota maquillada s'esta tacant les ungles amb el pintallavis, de tant en tant aixeca la vista , mira al rellotge i fa cara de fàstic. L'home assegut al seu costat embafat pel perfum de la nerviosa, fa cara de cansat, pobre, parlant per telèfon, amb els ulls vidriosos dels badalls constants. En tots els vagons la imatge es repeteix, persones amb el cap cot, mirant a terra, als vicis, als peus, persones preocupades. Absents. Soles.

Cap a on ens porta aquest tren?

De debó creiem que sols canviarem el món? Creiem que tot està bé tal i com està? No farem res excepte seguir mirant-nos els peus com si fóssim estúpids? Com viuran els nostres fills? Com els mantindrem? Com collons podran somriure? Ells també competiran, però no com nosaltres; no per a aprovar unes oposicions, competiran a vida o mort. I és molt exigerat però qui ens diu que no? Sense sanitat, sense educació, sense justícia. Estem condemnats a fer un pas enrere? De debó? 

Tinc por. Disset anys, torno d'una residència d'avis, gent gran consumint-se esperant que els hi arribi la sentència, asseguts, sense pressa ni inquietuds, sense consciència de la magnitud del món que els envolta. Molts d'ells en un moment, van ser com nosaltres, callats, asseguts, porucs. Repetirem el cicle?

Tinc por. Disset anys, sense plans de futur. No vull competir, no estic d'acord amb el sistema educatiu ni amb tota aquesta merda (amb perdò) que em fan empassar constantment : "Triumfar, triumfar, triumfar" . Son professors o missatges subliminals amb potes: "Competir, competir, competir". No podem seguir així. Portem molts anys competint amb tot i tothom , en tots els nivells. I ha fructificat això? Ha donat un fruit del qual estiguem orgullosos? La resposta és no. Voleu canviar el sistema? Si? Doncs coopereu i no competiu, és la única manera de que tothom s'adoni que no s'està sol, que no som l'individualisme personificat. S'haurà de trencar amb moltes coses abans de canviar el sistema, jo ja he començat amb la primera, d'entrada al metro somric a tothom qui no està pendent dels vicis, dels peus, de la derrota.

Estiu

Has volgut mai escriure allò que sents, allò que veus? 

Balcò, cinc de la tarda, el sol a la cara, somric. Ocells que tímids canten, piruletes, i neguit. Nostàlgia, potser, reptes, més endavant una sola nit. Ho sé, i penso que això no té sentit. Finestres transparents, parets de colors, el sol crea ombres a tots els balcons, hmm.. Un gelat, no, que encara estem a Març. I ja vull platja i sol, i viatges d'estiu... I vull una nit d'estrelles, pel·lícules d'amor, no, millor: Aventures! I milions de records, i passa una oreneta i recordo un amor, i recordo un estiu, recordo de tot! La piscina transparent, l'aigua al melic, els peus a la sorra del mar infinit, i núvols grisos i pluges d'estiu i mil desitjos i gent que somriu... Quines ganes de tornar a sentir l'aigua caient pel cos calent del sol que cau a les cinc d'una tarda d'estiu d'aquelles en que més que res , més que mai et sents viu.

Un nou joc.

I en un principi se'm fa senzill, dolç, divertit, i em pregunto on va aquest joc? Tendre i suspicaç. Busco la manera de calar-te, de fer que no et faci res sentir per mi, a mi no em faria res caure. No tinc por a sentir, no em preocupa, i ara que ho veig tot més natural i sencill, no em faria por.
I busco la manera més sencilla de jugar les meves cartes, perquè ara més que mai vull desfer-me de tot el que fins fa poc m'havia lligat, vull jugar les cartes, potser faig una mica de trampa, pero vull tornar a nèixer , tornar a començar, sentir de nou, sentir diferent, i pensar només en la dolçor d'uns caramels que es queden als llavis, deixant a mitges el desig.

Jocs de pes.

Equilibrar la balança, perquè el mal sigui just, perquè allò bo pesi més. Una balança justa, compatible, en la que tothom tingui més d'una oportunitat, perquè tothom trobi allò que busca. I llencin promeses al foc, i monedes a les fonts, desitjos a les estrelles, sabent, que com que la balança és justa es compliran. Una balança justa en que una persona venci al món, en que cada persona pesi tant com l'apreci que se li té. Si el món estiguès fett de balances justes, seria el moment i el lloc adequat. Tot i que sempre podem equilibrar nosaltres mateixos la nostra balança, o desequilibrant-la. Ponderar que té més pes en la nostra vida és cosa de cadascú. Jo tinc clar que és el que desequilibra la meva balança.

Girant cantonades.

Si algun dia giro una cantonada i et veig, no podré evitar somriure, és simple, tampoc sóc una d'aquelles perpètues males persones. Tot i així hi ha molts condicionants que em duran a no poder pronunciar ni una sola paraula. El nus a la gola, les papallones a l'estòmac i la mà que estarà aferrant-se a la teva amb tensió. Ho sé, i jo miraré com us agafeu la mà i pensaré, mira, que bé els hi va. Me'n aniré ho sé, amb les papallones a l'estòmac, i el nus a la gola, però a la cantonada següent, tot i que em sabrà greu, trobaré algú que em convidi a un cafè i m'agafi la mà, i potser no serà el mateix, ho sé. Però així ja no em sentiré tant sola girant cantonades.

Just like a wall.

No puc ... No sóc capaç, no sóc capaç de tornar a enfonsar tots els murs que tant m'han costat d'aixecar...

No crec que sigui el moment d'agafar un martell i destruïr els petits avenços que he pogut fer en aquests tres mesos. Res, no en sóc capaç.

Per una banda hi ha un desig incontrolable de tornar enrere i obrir una porta al mur de quatre quilòmetres de gruix, per altra banda hi ha un desig de tancar la porta fins més aviat i mirar d'obrir-ne d'altres ara per ara.
I no vull tornar a esborrar la feina, no vull tirar mesos i mesos d'esforç i de dependència amb un martell.. No vull tornar enrere.

Si més endavant em torno a trobar aquella porta que em portava allà on més desitjava ser , i  encara desitjo. L'obriré no en tinc dubte. Però vull que per a mi suposi un pas endavant, no un pas enrere. Vull que sigui la porta a un camí més sencill, no vull trobar-me un laberint darrera.

Ara tinc el gust als llavis de la sencillesa, he assaborit la simplicitat, potser no m'agrada tant, doncs el desequilibri cap al "jo" produeix el plaer, però tot i així, ara ho prefereixo. Prefereixo el gust simple de les coses.

No vull ensorrar murs, vull obrir portes que em duguin a camins més fàcils. Espero trobar un llimones dolces en algun d'aquests nous-vells móns , on em portaran les portes. Però si no hi ha llimones, malauradament hi haurà taronges.

I tinc molt clar que hauré d'esperar perquè no sempre és el moment adequat per tirar un mur a terra.

"M'agrada"

I crec que ja sé que és el que busco ara... Que és el que ja no trobo i què és el que no vull. Sóc com un nen petit que descobreix la frase "m'agrada" i la frase "no m'agrada". I que no deixa s'utilitzar-la en tot el dia, més que res per assegurar-se què és veritat i que no ha canviat d'opinió.