Espero

Estic nerviosa, amb un nus a l'estòmac, mirant el mòbil cada mig minut, i m'irrito a mi mateixa. Però és dolç.
Serà més dolç quan surti de casa, i sera dur si al final no em crides, però no em corre pressa.

És un moment dolç, ens estem posant a prova, jo tinc por, com ja he dit mil vegades, però la posaré a prova. I em tremolen les mans, i les cames, i crec que l'oxigen no arriba al meu cervell i necessito tranquilitzar-me... No és la primera vegada que faig això, i com és que segueixo com sempre? Que irritant! Per favor!

I com et saludo? Com em vesteixo? Com em tranquilitzo? Com es feia això de respirar, recorda-m'ho!!!
I de què parlem? I com recordo tot allò del que et volia parlar? I com em reprimeixo? I com sóc sincera? I com em deixo anar? Impossible...

Bé, impossible no, encara podem triar la opció del possible, però deixa'm primer que miri el mòbil, i deixa'm somriure en veure que m'has contestat, i deixa'm baixar pel carrer recordant com respirar, i aleshores, trauré totes les cartes i ho tornarem tot a lloc... Espero.

Pors

Tinc por.

Por de mi, por dels ulls tancats, que no han pogut veure la por abans. Tinc por des de molt petita, una por molt humana, i com a molt humana i universal, també insignificat però pesada.

1. Primer era la por a no ser perfecta, la por a no estar a l'altura de tot, d'aquesta en va nèixer l'ogull.

2. Després va venir la por a la soledat, un gran mur que es va erigir , maquillant l'orgull i la perfecció, elevant-los en un banal intent d'aixecar el vol i trobar-me.

3. Entre aquesta por i la següent, va venir la por d'estimar i no ser estimat, la por de no ser triat i no ser volgut, la por de no estar a l'altura (però no a mode general, sinó que d'aquella persona en concret).

4. La següent por va ser la de l'adéu, que de totes es la que n'he sortit més convençuda, i la que he treballat més. Amb l'adéu va marxar la por a estimar (doncs ja no esperava ni estimar massa, ni ser triada, ni estar a l'altura). 

5.Va venir com un huracà la por al sexe (tot i algunes experiències prèvies, sempre hi ha la por de la primera vegada, en què una mica es barregen totes les altres pors que he dit anteriorment, i que vaig decidir vèncer amb un fusell i un tir al cap, ràpid i de cop, i la vaig matar sense més, aprofitant una víctima que no pogués fer-me nèixer més pors que la del retrobament.

6. La por del retrobament era mútua, i la situació va ser senzilla, deixant un període llarg sense pors, en principi, ara es veurà que realment n'estava ple.

7. La por més maca: La por a estimar, en el punt tres explico ja el procés de pors, i el punt quatre, bé, és el condicionant complert de la por que tinc ara a estimar: Gràcies!

De la por d'estimar n'extrec la resta de pors que he dit, i s'hi ajunten totes en un cocktel brutal d'hormones, i pots de gelat acabats sencers en tardes d'espera.

I tot i ser la por més maca, n'hi ha una que ara mateix se m'està fent molt dolça i cruel a la vegada, la pitjor de les pitjors de les pitjors pors... La por a tornar a estimar, de començar de zero...

I no sé com fer-ho , estic més perduda que... En fi, miraré de treballar-ho, perquè crec que m'agrada fer comptes enrere, i després de moltes pors amagades, aquest cop les vull afrontar, perquè val la pena tornar del deu al zero, i un cop al zero caminar de nou.

Vent.

Sé que no aniré massa lluny sola, sé que no vaig sola.
Sé que deixaré moltes coses enrera durant la vida, i encara més en la mort.
Sé, però que pel camí, en deixar-ne unes , en guanyaré d'altres.
I anem fent, un llarg camí, un gran tòpic, un petit somni.

I em sap greu, perquè , marxaré ràpid, com les orenetes en arribar l'hivern.
Però potser tornaré, quan torni a fer calor, i les galtes vermelles omplin el meu nou camí altre cop.
Com el vent que durant dies, la tramuntana, ha assotat les meves orelles, fent-me escoltar,
seré intangible, inabastable, però present.

I he après tot això gràcies a allò que he deixat enrera, i gràcies a allò que estic vivint i que viuré.
I trobaré a faltar tot allò que ja no hi sigui, i sé que trobaré a faltar aquells que han acariciat el meu present i el meu passat.
Sé, que a partir d'ara assaboriré molt més les carícies que no pas el temps.
I que no se'm trobi a faltar, que segur que torno, com les orenetes, com el vent que porta una cançó coneguda, estimada, a les orelles, com el vent que duu les paraules que es diuen, i que oblida les escrites.

I no passa res, canvia la cançó, i marxo, canvia, i torno, i prenc decisions airades i ràpides, però he aprés a decidir.

Sé que ser volàtil no serà la meva màxima virtut, sé que m'equivocaré en decidir mil i un cops, i sé que marxaré moltes vegades havent lluitat massa poc, però lluitaré molt, per a que el dia en què sàpiga per què lluitar, no em rendeixi mai.

Com la tramuntana, que si cal, aixeca la més gran de les onades, arassa amb el més gran dels focs, o fa parlar el més frondós dels boscos, com el vent, que molesta si bufa massa, però es troba a faltar si bufa massa poc.

I no hi ha més, seguiré en el peu del canó alla on sigui, i sé que m'equivocaré, sé que tinc el no, només em queda el sí.

cançó campes 2014, inoblidables.

L'instant correcte és ara!

Sento com la pell bull, el sol impacta en la retina, però no en la seva totalitat, es troba amb el filtre de les ulleres, que no filtren gaire perquè són una còpia barata. De tota manera, últimament veig el món així, filtrat, deixo que em saturi la retina allò que jo vull, deixo que em cremin a la pell aquells sentiments que jo vull. Després em couen els que amago, però com a mínim no em marquen. 

Com el vent que m'esbulla els cabells a cada bufada, també hi ha instants de la meva vida els últims dies , en què refresca, en què m'evadeixo dels sentiments i tot. En que em sento més lliure, menys culpable, menys lligada que mai, més creguda que sempre. Però ja ho necessito ja, perquè en el fons  sé que sóc dèbil.

Sóc dèbil a la carn, a la culpa, a l'enveja, a la por. Sóc dèbil a l'amor i a la inocència. Sóc debil en ser dèbil, però conèixer les meves debilitats, els meus errors presents i passats, i els meus costosos encerts, em fa ser forta. 

I és en aquests moments de fortalesa, tranquil·litat i senzillesa, que voldria aturar el temps. Jo, a la terrassa, amb tots els pinzells i llibres tirats per l'estudi, la televisió de fons encesa (on sona gent rient), els meus peus arrepenjats a la cadira blanca, jo recolzada amb el llibre entre les mans, el cigarro al cendrer i el fum enlairant-se entre totes les plantes que fan de la terrassa un hàbitat , un món paral·lel, que estableix una certa relació de simbiosis amb mi, una respiració comuna, un objectiu comú, una tanquil·litat irrompible, un ritme imparable. 

Si m'adormo sota el sol, que quedi la pell vermella i marcada, però que la marca no em recordi un moment de patiment, sinó un moment de plenitud. Que els sentiments passin pel filtre, pel filtre del moment, el lloc i l'instant correcte. L'instant correcte és ara!

Falos egocèntrics dels collons...

Com tu, entre tants d'altres, tu. Que no crec d'entrada més lloable persona que jo mateixa, ni més triumfadora, ni més rica (almenys en el que jo crec que enriqueix), ni més sincera... Com tu!?

Com has aconseguit destruir amb una sola frase tota la autoestima acumulada? Amb una sola frase! (Bé, i amb l'ajuda del bombarder incansable, que no coneixes, però que forma part constant de la meva vida, i no diré qui és...). Vas fer caure, l'únic de tots els maons que estava esquerdat, del meu castell als núvols.

Bé, et felicito. Doncs, has fet retrocedir una feina de mesos invertits. Amb el teu ego, la teva autoestima mal gestionada, i la teva diarrea verbal i falocèntrica. Et felicito, i gràcies. 

Sé però que no ho vas fer expressament, que les paraules van sortir de la teva gutural i mal controlada veu, portades per la frustració o alguna altra cosa que no conec. Quins collons però, encara que fós sense voler!

I bé, hi ha mil maneres de tirar la canya, fer un elogi, admirar a algú. També n'hi ha mil per a destruir-lo. I ... Oh! Per sorpresa meva vas ser prou intel·ligent de combinar-les: " Ets una tia molt atractiva, si no et vestissis tant masculina i amb aquests sabatots d'home lligaries molt més... Si t'arreglessis..."

Quins collons, eren les meves sabates preferides! Costaven un pastón (a l'abast de la teva butxaca com qui compra un caramel però). Anava vestida normal, dins el meu normal, però gràcies. (Portava roba interior nova i tot! Estava de subidón...Però gràcies).

I mira, posats a prejutjar com has fet tu, jo m'he lluït escribint aquí, no tinc el morro de desacreditar la gent a la seva cara. I a sobre vas continuar furgant a la ferida.

Doncs que sàpigues que jo, passo. He lluitat contra bombarders de l'autoestima durant molt temps, he estat el segon plat durant molt més, mai sóc aquella dona que algú no podrà oblidar i m'és igual! Bé... No m'és igual.

Però el que sí que m'és igual , és per exemple saber qui és el teu tipus de dona, aquí turtoraries amb la força del teu falo, i a qui desmantellaries a petons. Me la suda, i no ho puc dir finament. Perquè el que encara no entenc , és com , lligant tant com tu dius, encara estàs pendent de la roba que porto o deixo de portar, o de si m'arreglo o em deixo d'arreglar. Que no saps encara després de tanta experiència, que una dona és més femenina quan no porta roba, quan no va arreglada, i quan no només folla sinó que estima? Si no ho saps, no puc fer res més que compadir-te.

De totes maneres, no et preocupis, que amb una mica de sort, no em veuràs femenina en la meva totalitat ni ara ni mai.

Almenys no mentre qui parli sigui la teva egocèntrica tita. Apa!

Que no hi ha motor més enganyós que l'esperança: no va més lluny qui més es cansa.

Cuinar, dormir i pensar.

I bé, sóc somiadora, no hi puc fer més. No puc evitar-ho, controlar-ho... Tinc imaginació, i no pateixo, però a vegades m'agradaria no tenir-ne tanta.

Hagués estat maco, divertit i diferent, i segurament hagués estat millor que el que va ser. I després no em sabria greu oblidar res, oblidar-te. Sóc molt així, d'aquelles que si no ha estat res, sempre hagués pogut ser, i el "què hagués pogut ser" em mata. Si el tren o les ales, t'haguèssin fet venir aquí, si t'haguèssis alliberat una mica de tot, no sé ben bé de què, o de qui. Segurament no em seguiria preguntant "què hagués pogut ser".

Bé, sé segur, que aquesta nit em cuinaré alguna cosa per sopar, posaré la televisió, dibuixaré un parell d'esbossos i pensaré en com de diferent hauria estat tenir-te donant voltes per aquí, desconectant suposo i rient-nos una estona de la casualitat.