Valoracions i més valoracions.

Diuen que quan estornudes marxa una mica de la teva ànima. Amb el refredat dels últims dies, haurà marxat tota.

"Hi ha coses que passen" Una frase molt profunda. Totes les coses passen, i són coses perquè han passat. Si no passessin, no serien. 

La febre fa veure al·lucinacions, no he tingut febre quasi mai, i tot i així , he al·lucinat massa.

Els cigarros són sinònims d'allò que es consumeix. Si no fumo, no es consumeix res, res no s'acaba?

Tinc el nas gelat, i les orelles envermellides, és la febre, la tristesa o la vergonya..

Estic sola i estic bé, a fora plou a bots i barrals i som a mitjans de maig, tothom diu que hauria de fer calor, jo no m'els crec. I m'agradaria compartir amb algú aquestes tardes febrils de pluges primaverals.

M'agradaria ser un peix en un aquari. Sóc un peix en un aquari. Topo i topo amb el vidre, esperant trobar l'aigua que em porti al mar, sense sortir de la peixera.

El balcó està xop, i se'm mullen els mitjons si surto a fumar. Al mateix temps en que es crema la punta del cigarret, la planta dels peus es refreda i el moc em cau. Patètic.

S'acaba el refredat i s'acaba el curs, i s'acaben moltes coses més que no escriuré aquí, perquè estan fartes de ser escrites.

Surto al carrer, per anar a treballar, i somric de manera genial, sabent que torno a poder caminar, a recuperar una força que dubto haver tingut mai.

Torno a casa, i em poso a escriure, pensant en demà, que acabaré el curs i brindaré amb una ampolla de cava sense alcohol. Insípid, sosso i sense més.

I demà me n'aniré a dormir anelhant un futur que espero, esdevindrà un present més anhelat que el present d'avuí en que sento que m'he recuperat.

I em quedarà el dubte, quan estornudes, l'ànima se'n va o simplement es queixa dient que la tractis  millor i la valoris més?

Aigua.

M'he marejat, les lletres borroses han deixat de ser avorrides, per passar a ser desconcertants, i de desconcertants a inexistents. M'he notat marxar, m'he notat desapareixer, uns segons, dos, tres.
I he tornat en mi. He tornat en mi? Segur? Les parpelles tornaven a obeir, les cames, els braços. Amb mal d'esquena, fora de mi havent tornat a mi, m'he aixecat de la cadira, he demanat permís, he obert la porta, he marxat.

Aigua, l'he notat a la cara i al clatell, el mareig ha disminuït, i l'aire del matí ha gelat l'aigua de la cara, que com petites agulles se m'ha clavat a les galtes pàlides i les ha tornat vermelles.
M'he eixugat les gotes de la barbeta , el jersei gris ha quedat xop, i el mocador del coll ha passat de tons foscos a tons molls. M'he mirat al mirall, he rigut mofant-me de mi, i m'he girat, altre cop cap a la classe.

I no em preguntaré què ha passat, les veus de dins la classe han afirmat que era cansament. Potser si. Realment , tant me fa, mentre tingui pauses d'aigua i aire fred, que em facin tornar. El mal de cap només és una mostra de que estic fent tot el que puc, o això vull creure. Tot i així, necessito aigua, un mar, un núvol. I al mig del mar una illa. Necessito aïllar-me en aquell oasi desert. Aïllar-me allà, de tot i de tothom. Només jo i un oasi, on sempre que em maregi arribin just a temps la pluja o les onades.

Començar, és continuar un final!

Ganes de començar de nou, d'explotar, d'explorar, de nèixer, de ser millor, de crèixer, d'avançar, de donar, oferir, guanyar, perdre.

Ganes de viure, de morir, de sentir, de patir, de ser i de no ser. Ganes de tu, de tot i de mi mateixa. Ganes de valdre'm per mi, de ser jo, i  sent jo, ser millor. Ser feliç.

Explosions?

Tot un seguit d'experiències, felicitat, aprenentatge, reflexions, força, optimisme... Tot això en molt poc temps, tot això que ha estat tant important per a mi, tot això que m'ha fet ... Crèixer.
Tot això ho duia dins un sac, a punt d'explotar per a ser explicat, per a tu, per al lligam tant fort que m'ha fet desitjar durant dies poder deixar volar paraules entre nosaltres, com fulls de paper, com fulles d'arbre, com ocellets de papiroflèxia. Aquelles ànsies, com al principi , quan començàvem a deixar paraules fluïr , jo més que tu. Aquelles ànsies de parlar, de saber que seràs escoltada, de voler ser-ho. De voler transmetre alguna cosa important per a tu, compartir una mica d'allò teu, només teu.
Avuí, em sentia a punt d'explotar, d'escampar-me en milers de síl·labes, de somriures , de mirades, avuí m'hi sentia.
Tot i així per no acabar amb els descobriments, he vist que sé esperar, contenir, escoltar - queda a perfeccionar una mica, però de mica en mica (debajo las sábanas) s'omple la pica (entre las piernas)- Segueixo amb les ganes de parlar-ne, però ara ja no sento l'ànsia, la màgia del retrobament , com un nen amb la mare, o un gos amb el seu amo. He après a trobar el moment suposo?

De fet, crec que hauré de ser pacient, per explosionar en el moment just, per a que puguis rebre tot allò que duc a dins, que em fa il·lusió que sàpigues: Que he descobert gent, que he vist llocs, que he viscut experiències ... Tot de coses noves en la meva vida, coses que m'han passat i he pensat: "Li he d'explicar! Ho hauria d'haver vist! M'hagués agradat que fós aqui!".

Bé,  deixat fluïr tot això que em fa sentir tranquila, em sorgeixen dues preguntes, per a seguir amb les reflexions de la setmana. És egoïsme desitjar explicart-ho, forçar-te a formar-ne part, a interessar-te? Perquè si és així, no vull ser egoïsta. I l'altra... Per què tantes ganes i la necessitat d'explicar-ho només a una persona, tenir la sensació que només aquesta persona sabrà atrapar al vol l'explosió i transformar-la en un somriure de comprensió, de retret, el que sigui?

Una estranya dependència de paraules, experiències. Estrany...

Com el tapís de la Penèlope

Et pintaré, de vermell les galtes, vermell viu i tímid a vegades, vermell confident. També et pintaria el cabell i els ulls de xocolata, de fulles de tardor, en algunes ocasions.
Et pintaria el nas, rosat i envermellit , d'un color roig fred, que combini amb el vermell dels dits i de les mans, i el rosat de la pell tapada per la roba, lila a vegades, o blava en d'altres, colors freds, joc de contrastos amb el color de xocolata, o coca-cola dels teus ulls.
T'ompliria de colors, verd a ratlles els mitjons, i la samarreta potser, no , que les semarretes a ratlles són meves, i el verd.. hmm... sinó es blavós no t'acaba d'escaure.  T'afegiria un jersei granate, com les roses, i com les postes de sol, com la passió, i el secret, l'enigma.
I finalment, retocaria amb tot de taques taronjes , escampades, fortuites i espontànies , el dibuix, taques de records, que només contrastarien amb el fons clar ple de taques grogues, de futur.

Sempre ha sigut qüestió de taques, ara, amb una espècie d'horror vacui m'esforço , o m'esforçaré en omplir tots aquells espais entre taca i taca , que el temps ha anat deixant, espais de colors vius que omplin el blanc de la tela, on el pinzell, o el llapis resegueixi les formes, i defineixi , una de les meves obres més perduradores i , tot i que a vegades canvii la tècnica, el material, o retrocedeixi sobre les pinzellades, una de les obres més inoblidable.

Perquè sé que mai l'acabaré d'acabar, perquè mai trobaré el color perfecte per respondre a la realitat, potser d'aquí un temps en que sàpiga equilibrar els materials i els sentiments, els colors i el dibuix. I fins llavors, miraré d'anar-lo fent i refent, com el tapís de la Penèlope.

Groc de sort

El llapis, brusc, va definint ratlles inconexes en un paper, blanc, brut , ocre. Ratlles que s'ajunten, que es separen, que es sumen o es divideixen. Línies que formen paraules, o coses , o intangibles, o formes de somnis o somnis deformes.

Línies que delimiten futur, línies que divideixen present. I de cop pinzell de colors, i una mica de llum i de somriures, per a mi i per als altres. Colors que omplin les formes del no res i del tot. Colors que omplin paraules buides, somnis grisos, futurs incerts. 

Aquests dies, duc un joc d'aquarel·les a la butxaca, i omplo de verd allò que ahir era gris, i de vermell les galtes de la gent, però no un vermell de fred, sinó un vermell de felicitat. I omplo de taronja les cançons, que em fan contenta, i omplo de blau la roba d'aquells que em fan millor, encara que no els hi combini gaire, color de millora. 

Omplo de colors imaginaris a la gent del meu voltant, m'omplo a mi, torno a pintar poc a poc una vida que s'havia descolorit els ultims mesos. Un color per cada cosa, molts colors per a tot, i tot de línies que prenen sentit, i prenen forma, i dibuixen un camí ple de colors cap a un futur ple d'expectatives, de color groc, la majoria. Groc de sort.

Somnis d'un futur.

"Una casa al lluny, fum, símbol de calidesa, senyal de llar de foc.
Fred als peus, butxaques càlides a les mans, passes lentes.
Olor de fred, i de llenya cremada, olor de pluja de deu minuts abans, o de rosada.
Una casa cada cop més a prop, austera, senzilla, de color de molts anys.
Un somriure de molts anys també, conegut, una mà petita que saluda.
Un bot al cor, és el meu lloc, aquella casa on m'agradaria arribar sempre.

El vent es mou amb els arbres, la posta de sol es pon, i al lluny un núvol recorda la tempesta que ha passat.
M'assec a l'escala, no goso entrar, la calidesa atrau i a la vegada fa respecte.
Miro enllà i sento olor de temps passar, de febrer, de felicitat.
Cap llum al lluny, i la poca companyia necessària dels indispensables.
El somni a una mà i la felicitat a l'altre, i jo seient a les escales sentint riures a la porta i unes mans que m'abracen fort.

No necessito res més, em dic per a mi, els gossos borden , hi ha uns peuets petits i curiosos que riuen. I unes mans que m'abracen. Hi ha uns arbres que ballen, i peces de trenca-closques que encaixen.
Hi ha la calma, hi ha un futur i un passat, hi ha allò que fa tant temps que he desitjat."







- Algun dia,  seient a les escales d'una casa,  entre l'olor d'arbres al vent i de riures i de felicitat, m'aferraré a un got de llimonada gelat, en mig del mes de febrer , per a assaborir els contrastos, inspirar ben fons , tancar els ulls i dir: "No necessito res més." I trobar un somriure a l'altra banda del got que digui: "Jo tampoc".