Huelga sentimental

Huelga de hambre? Puede, pero no, gracias, me gustan demasiado las galletas y el jamón.

Huelga de palabras? Impossible, son mi vía de escape.

Huelga de miradas? Poco apacible, me gusta mirarlo todo, consumir el mundo con mis ojos, y que el mundo me mire a mi, me haga consciente de mi existencia, mirándome.

Huelga de sonrisas? Puede, pero no la quiero, es más, no voy a estropear la felicidad de aquellos que quieren verme sonreír, aunque sean pocos.

Huelga, para que? Ah si , para poder ser feliz, preocuparme menos, no sentir tanto, olvidar, no llorar, no sufrir ... Entonces, me declaro en huelga sentimental!!

Bah. Que tonteria. Esta huelga es aún más imposible que la huelga de palabras, que todas la huelga juntas.

Somriuré a la casualitat.

T'he buscat, si, si, i t'he trobat, no creguis, molt facilment. I be, sabré qui ets, i si et veig em farà gràcia, i creuré en el destí, segurament, sabent, que tu no em reconeixeràs, que no pensaràs el mateix, però tan se val somriuré, i no a tu, sinó a la casualitat que ens ha fet coïncidir, somriuré a la casualitat.
Somriuré al destí.
Somriuré.
Deslligada del passat.
Ara sí...
Somriuré a la casualitat.

Cendres en el vent

I morena, tanca els ulls al sol, i estima els records, i avuí l'ha vist, no li ha dit res, i no ho farà, per mal, per a oblidar? Potser. Però la prioritat és deixar d'estimar. I acaricien tendres els llavis al cigarret que incòmode es consumeix entre ells, i respira fons i mira el cel, i mira el vent des del terrat, i els seus ulls del color de tot, es tanquen per a no pensar en res, i es consumeix, i es consumeix, entre records que han aflorat de nou, records que ara no fan falta, que ara fan mal, pero desitja que com el cigarro entre els llavis, es consumeixi poc a poc, lentament mentre respira, l'acidesa dels records. I es consumeix.
Es consumeix.
Cendres en el vent.
En els llavis, tendre el record, es consumeix.

Suspiros de humo, confidentes de nuestros mundos de colores.

Cerrar los ojos, y que cale hondo el humo, y sacar en un suspiro las preocupaciones, y que te arda la garganta, y ver el mundo de colores, y que sin embargo, no te preocupe nada más. Y relajarte relajandote, entre arboles verdes en cielos azules, donde los dias grises, como humo, se vayan fuera cuando suspires, cuando te relajes, y cuando cale hondo todo, también el olvido, cuando te arda la garganta, cuando rías por tonterías, cuando alejes con los ojos cerrados todas tus preocupaciones.

El arte de no saber amar.

Que jodido es, llorar cuando te veo,
Llorar por no escucharte
llorar por recordar.
Que jodido es, quererte lo mas lejos,
i que quieras acercarte,
cuando yo quiero olvidar.
Que jodido es, tener aun deseo,
i  algun otro sueño a parte,
que no quiero contar.
Que jodido es, ver mundo como lo veo,
por no dominar el arte,
de saber amar.

Com una nena petita , a la que el món li queda gran...

I que estúpida, sola, seu al sofa, i escolta aquella puta sinfonia de cançons nostàlgiques que li passen pel cap, i plora, per què? No se sap. I recorda, per que? Si el real objectiu és oblidar. I estupida, i no necessariament sola, però absent, lluita contra tot allò que ha forjat dins seu, contra les arrels d'alguna cosa, i trenca els ciments de tot allò que un dia va suposar felicitat, i llavors s'ensorra, i quan pensa que ha enterrat al fons els sentiments aflora la nostàlgia que la fa dubtar i la fa sentir estupida, i dubta, i seu, estupida, perduda, al sofà i plora, però potser perquè simplement necessitava fer-ho, i pensa que han estat inutils els esforços d'oblidar , de treure-s'ho del cap, quan en realitat és al cor on ha quedat la marca, que fa passar la puta sinfonia de cançons nostàlgiques i depressives cada dos per tres , pel cap... I seu i plora, i canta entre sanglots, i dibuixa mentalment records estúpids i idíl·lics, i infantils, pero es que és així...

No deixem mai de ser infants, als que el món els queda gran, i desolats a vegades pel pes que això suposa plorem desconsolats entre putes simfonies de cançons nostàlgiques i depressives, cançons de bressol per quan el món et queda gran i el pes dels sentiments cau galtes avall en forma de llàgrimes de cocodril. 

I llavors tancar els ulls i sentir el món en calma....

I llavors tancar els ulls i sentir el món en calma, el teu cos descobert, cobert de sorra a voltes, amb els cops de vent, mullat a voltes amb les onades, arrebossat de temps, desconeixedor dels rellotges,sense presses, absent, sense el pes dels records, fràgil, com les petxines, natural... La ment, que sencilla, estima fins al més petit detall i se'l fa seu, i ara és seu el tacte de l'aigua entre les mans, i el tacte de la sorra calenta on enfonsa els peus, i també fa seu el vol dels ocells que màgicament sincronitzat amb la seva respiració acompassada marquen el ritme. I mires amunt i apartes bufant els cabells que topen amb la cara seguint el vent, i la sorra xoca amb el teu cos, però no et molesta, t'agrada , perquè has après a valorar això, i caus entre dunes i veus un far , lluny, i a prop a la vegada, però no el necessites, perquè ara ningú et guia, ets el propi centre, el centre del no-res, un res on no existeix ni un tu ni un ells, només un jo, un jo que t'inclou a tu mateix i a la natura, i a tot allò que tant natural , i petit, sencill i indispensable, està totalment harmonic al teu voltant... La teva respiració marca la rutina, el ritme, a poc a poc, i respires, i ets el centre d'ocells, mar, dunes, sorra, petxines , fars, temps... Ets el centre de tot, ja que has aconseguit que tot això, a base d'estima i respecte formi part de tu, del teu , centre, del teu no-res, i totalment fora de tu, i molt a dins teu a la vegada, respires, respires, respires... I et tornes mar , sorra , et tornes onades, vent i temps... I llavors tancar els ulls i sentir el món en calma...

La caçadora de somriures.

La seva afició des de petita, somriure a la gent mentre caminava pel carrer, el seu defecte des de petita, caure de quatre grapes als peus dels somriures de les persones. Ofici, doncs, caçadora de somriures, que interessant, va pensar des del principi, però no sabia que queia en la pitjor de les aventures, en el pitjor dels oficis, s'enamorava dels somriures i al final, exigent va decidir trobar el somriure més bonic, el somriure perfecte amb el que havia somniat durant tant de temps... Es va equivocar, un dia , sense voler, va caure sense més ni menys, encisada pel somriure més enigmàtic conegut mai... Va passar l'eternitat, davant d'aquell quadre de Leonardo da Vinci, perdent el temps, vigilant que ningú el fes malbé, monopolitzant-lo, sense rebre tant a canvi com el que havia esperat, va descobrir que altres s'enamoraven del quadre, que el quadre es deixava somriure per altres i imbècil, i estúpida, va despertar del somni la caçadora de somriures, va riure i va dir:
Encisador, especial, interessant , inesperat, si, potser, si , inoblidable, també... Però no únic... I llavors , va girar cua i darrere seu, els seus somnis i els seus secrets, i va marxar, de la sala plena de quadres, deixant enrere el quadre de Leonardo da Vinci , que més havia estimat, el somriure no-somriure que més li havia agradat.