Jocs de nens.

I si, des del meu estimat racó, en el meu estimat balcó, deixant-me portar per aquesta estimada tarda d'estiu, tanco els ulls... Respiro profundament i canalitzo tot el meu desig , tots els meus somnis , ben endins, molt endins del meu cap, em faig petita, i el vent em porta al teu costat, on tinc la oportunitat de dir tot allò que no vaig dir, de fer tot allò que em moria de ganes de fer, de parar-me a sentir tot allò que em volies dir i que no vaig escoltar... Dins del meu cap, darrere les parpelles que entomen els rajos de sol de les cinc de la tarda, t'imagino, imagino que em diries si ens retrobessim, m'imagino si t'atreviries o no, a tornar a jugar al joc en que portavem temps apostant, m'imagino temptampte , com si fós una nena petita, o provant la psicologia inversa, que dubto que funcionés amb tu... M'imagino , com no, el teu cos, i el teu somriure, i com no, la teva mirada que no sé mai que m'amaga. I la meva ment poc original i cansada de somniar truites torna al passat rememorant cada petit detall que havia passat per alt, cada petit detall que es clava més a fons, fent-me veure que darrere dels meus somnis hi ha una cosa que s'anomena realitat, i que aquesta realitat és tant dura que no creu en un retrobament tant dolç i tant bonic com el que minuts abans ha imaginat el meu cap.

I és que ja sé que moltes vegades sóc la definició d'incoherent, ja que moltes vegades el meu cap té dos interpretacions de la vida, la vida en somni i la vida real , i tot i que en una balança la vida real té més pes, no puc evitar deixar-me endur per la vida en somni , i llençar-te un crit, entre els somnis dels somnis, que et repta a descobrir-lo , descobrir aquest petit món que impera en la meva balança de decisions ,descobrir aquesta petita part de mi que es va despertant  poc a poc , i que tonta, ilusa, nostàlgica, infantil, et diu: Estima'm si t'atreveixes!

S'apaguen els llums de la plaça...

S'encenen els plens. I llavors salto entre els plens, i em costa respirar, i m'aferro a la camisa del molt-tapat company de salt, i ajupo el cap i no sé on em paren els peus, i noto l'escalfor pujant cap al meu nas, i les gotes de suor baixant cap al melic, i tot és una barreja estranya que em fa sentir perduda, protegida, cansada, estressada, eufòrica, preocupada, nerviosa, apoteòsica. Veig espurnes als meus peus, i no goso mirar amunt per tal de no veure les que ballen damunt dels caps, i tanco els ulls , respiro a fons la olor de polvora i d'humanitat, i salto, i no sé cap a on vaig, se'm descorda una bota i passo els últims minuts en un estira i arronsa, intentant arrossegar la bota per no perdre-la i intentant no pensar en les espurnes que em foraden els mitjó al descobert. Exploten. Els petards a tort i a dret. A davant. A dreta i a esquerra. Sota el meu peu desprotegit. Quins nervis, penso, això ja s'acaba. Mira de no perdre la bota, no et deixis anar del braç del molt-tapat, estigues atenta de no relliscar, vigila! La bota! Que no caigui, arrossega-la, respira, respira, vinga va... Fins que s'obren els llums de la plaça.

Tot allò que haguèssim pogut ser...

I no vull escriure sobre que haguéssim pogut fer, on haguéssim pogut anar, quans somriures teus hagués pogut veure, quants moments ens hem perdut, i quants problemes ens hem estalviat, no vull escriure tot allò que trobaré a faltar i tot allò que ens perdrem, per que no valdria la pena perdre el temps pensant en tot allò que no hem tingut o no tindrem, en la vida que ens hem perdut... I és que sincerament, totes les coses que em passen pel cap, no deixen de ser malhauradament, tant tendres  i dolces, tristes, pero massa importants com per destruir-les inutilment pensant tot allò que ens perdrem d'ara en endavant, i és que tot i que pel meu cap no deixin de passar escenes de tot allò que haguèssim pogut tenir, és prou veritat que hem de deixar de pensar en allò que no tenim i no tindrem, i una veritat molt gran i dolorosa es que:  la vida que ens hem perdut, simplement no existeix.

Un dels meus somnis.

I que petit, entre les teves mans, tímid, no es vol deixar veure gaire sovint, no vol deixar que el descobreixis. Tot i que les teves mans l'emparen , el fan de tan en tan possible, tímidament possible, té por de sortir, té por de caure de les teves mans, vol que l'agafin fort, vol que no el deixin anar mai, vol ser una realitat, un gran record més tard.
I tu el dus entre les mans, amb les que t'agafes a mi , te'l deixo per moments, fràgil, tímid, i sincer, cada vegada més teu. I que petit, tant petit , s'esforça per abraçar-te, complementar-te i arribar a ser real, s'inspira en la més innocent confiança quan l'agafes, quan és teu, no vol que el descobrixis pero a la vegada, tant petit somia en descobrir-te, i entre les teves mans, intenta observar els teus ulls, i els teus somriures buscant-lo fixament, intentant-lo trobar, i s'amaga entre els teus dits, esperant que el busquis, esperant que el trobis i l'estimis, el facis teu, i s'amaga per que li agrada el somriure que fas quan una cosa t'intriga, i s'amaga, i tímid treu el cap, per desconcertar-te, sincer, petit, petit i tímid, i a vegades indecis , no sap si descobrir-se i fer-se entendre, no l'entenc ni jo a vegades, a vegades s'oblida, però continua, petit i tímid. Amagat, al fons, allà al mig entre les teves mans, allà hi he deixat un dels meus somnis.   : J

La teva dolçor...

Sí, amb el paper de vell amic, sord-mut i confident, has estat pacient al meu costat, t'ho agraeixo mai t'ho he dit, tot i que em podries escoltar amb facilitat. Desde petita , ben petita, has sigut allò més dolç, allò càlid, la sortida a totes les preocupacions, petit, molt petit, pero amb carinyo d'un gegant, sense queixes, és normal, mai has sapigut parlar (i mira que m'haguès agradat poder-te sentir opinar). Això si, m'escoltaves a la perfecció i els meus problemes si no eren aburrits eren molt pitjors, per això t'agraeixo haver-te deixat abraçar, adormir-me al teu costat, plorar, somriure i sorprendre'm quan reconeixies la meva olor, la meva mà, la meva veu... I ara sento que he perdut molt temps, que ens hem fet grans els dos, que qualsevol dia fallaras, tocaràs el dos, i ho entendré i em sabrà greu, però serà moment d'acceptar que algun dia potser no m'enrecordaré de les teves orelles, del teu nas petit, dels teus ulls encuriosits, de la teva devoció per les pastanagues de bon matí... Però la teva dolçor serà impossible d'oblidar, doncs d'entrada ja et vaig posar el nom més tendre, més dolç i carinyós, més espontani i infantil, però més particular, Sucre, avuí t'he vist, i curiosament nostàlgica he pensat que algun dia em podries faltar, ja t'ho he dit, la teva dolçor serà difícil d'oblidar.

El típic nen petit, curiós.

I com fa un explorador o el típic nen petit, curiós, observar fins descobrir el més petit detall del teu cós, el més petit secret, i així, confident dels teus secrets, saber-me part de tu , saber-me part del teu passat, el teu present i el teu futur, saber que com una piga seré discreta sempre allà, on ningú excepte l'observador més voraç em pugui trobar. I ser part de tu i els teus records, i ser una part d'intimitat, i que quan en la nostalgia m'observis em trobis allà, com una piga, en alguna part del teu cos, tendres els records, acumularé en un lloc precís tot allò que ens vam donar , en aquell lloc que ningú més que nosaltres dos sabrà... Sí, sí... Allà.

Com onades...

Que s'acosten i s'en van, en un obrir i tancar d'ulls...

Tant pròxima a vegades, com les onades m'acarícia, tendre , a poc a poc, i de cop desapareix.

Tant freda, a vegades, tan lluny, com si tingués por d'apropar-se, por de topar contra la sorra, por de topar contra la pell, contra la realitat.

A vegades tant càlida, tant pròxima, com les onades que topen mortes i càlides amb el meu cos estés al mig del mar, com onades que es fonen amb mi, que em complementen, que m'agraden.

A vegades tant amiga de la lluna, que com a les onades la transformen en llunyana, en un mirall molt misteriós.

A vegades moguda i tensa, i a vegades nostàlgica recorda els vells temps, amb onades que s'aixquen més d'un metre fent-me tenir mals pressentiments. I es que com la mar i les onades, sempre permet fer interpretacions, que m'anticipen les tempestes, les pors, les mars de fons... Que m'anuncien la calma de després.

I és que sé que, com passa amb les onades, mai la tindré prou a prop ni prou lluny, que mai la podré fer meva, ja ha estat d'altres, i ho sé i potser em dol i no ho vull.

Que em voldrà tenir i ,a la vegada, tindra por de que la tingui massa a prop, i s'acostarà amb dubtes o amb calma , i marxara amb indecisió.

I jo la miraré des de la vora, esperant pacient que pugi la marea, per que com les onades torni, lentament a acariciar les meves mans.

I com les onades que m'estimo, que m'estimen, a prop i lluny, i lluny i a prop, que aconsegueixen captivar-me, com les onades de la mar que no s'acaben, que s'en van i tornen en un obrir i tancar d'ulls, com les onades, la teva ànima, no pot evitar calar en els meus esculls.

I despres de tantes comparacions, de tantes tonteries, no puc evitar dir que per a mi, tant se val que marxin o que tornin, m'agrada mirar les onades anar i venir, i esperar a que arribi l'hora de tornar a deixar correr l'aigua entre les meves mans, lentament, assaborint el gust salat de la derrota, o el dolç vent que l'acompanya, i és que per sort, sé que mai estarà sola, com les onades, la teva ànima.