Que no hi ha motor més enganyós que l'esperança: no va més lluny qui més es cansa.

Cuinar, dormir i pensar.

I bé, sóc somiadora, no hi puc fer més. No puc evitar-ho, controlar-ho... Tinc imaginació, i no pateixo, però a vegades m'agradaria no tenir-ne tanta.

Hagués estat maco, divertit i diferent, i segurament hagués estat millor que el que va ser. I després no em sabria greu oblidar res, oblidar-te. Sóc molt així, d'aquelles que si no ha estat res, sempre hagués pogut ser, i el "què hagués pogut ser" em mata. Si el tren o les ales, t'haguèssin fet venir aquí, si t'haguèssis alliberat una mica de tot, no sé ben bé de què, o de qui. Segurament no em seguiria preguntant "què hagués pogut ser".

Bé, sé segur, que aquesta nit em cuinaré alguna cosa per sopar, posaré la televisió, dibuixaré un parell d'esbossos i pensaré en com de diferent hauria estat tenir-te donant voltes per aquí, desconectant suposo i rient-nos una estona de la casualitat.

D'aquí a quatre vides.

He estat fent inventari de tots els textos, mentre escoltava una cançó de Bon Iver, a partir d'una altra que m'han proposat... I bé, sense més preambuls he de dir que sí, m'ha tocat la fibra.

M'he adonat que, després de tres anys, i més de cent textos explicant la mateixa història, ja no sento res. I fa un mal al pit, inimaginable, adonar-te que els "per sempres" i els "eterns" ja no seran mai més, sap greu. Sap greu, que hagi oblidat tota la llum que em podies haver donat en cada moment, perquè ha quedat tapada per la foscor d'una Toscana, de la que no n'he parlat massa, i que no recordo amb la llum corresponent dels anuncis.

L'egoïsme ens va matar, però a mi em va rematar la realitat. I ara me n'adono. Que he seguit cometent els mateixos errors. Que m'agrada somniar! Que vull creure en la gent! Vull estimar i confiar altra vegada! Vull sentir, i enamorar-me! Vull ser especial, aquest cop de veritat.

I tinc por, molta por. Por a altre cop ser un segon plat d'un buffet lliure. Un secret amagat amb esmerç, un llac on deixar lliscar tota la ràbia o frustració. No vull ser més això.

No vull viure pressionada, qüestionada, no vull que ningú més em faci por. No vull estimar tement, ni tèmer estimar. No sé com explicar la sensació que tinc ara mateix... És com si, en una balança, es barallèssin els records bons i els dolents, que havia fingit oblidar, però que punxaven i em feien punxar en molts aspectes de la meva vida.

I sí, estic bé en realitat, en realitat. Em sento a gust, però encara no deixa de fer mal, no deixa de fer mal saber que potser tot allò que vaig viure, només romandrà en textos vells, que perden sentit a la vegada que els records, i el temps.

I em sap greu, haver lluitat tant, per tot el que he perdut després. I ja et val, perquè no vas tornar quan t'esperava, no vas reaccionar com esperava i mai t'ho he dit. I ja no tinc por a dir les coses, però ja és massa tard, perquè no vull tornar a reviure records que fan mal, encara ara. No vull, perquè a més a més m'has tornat a fer mal fa poc. I no sé si ja mai podràn tornar-me al cap, amb tendresa, totes les tardes d'hivern a la platja, o els caps de setmana esgarrapats amb sort, o els cigarros compartits. Ja no hi ha tendresa, o de fet, no hi pot haver tendresa encara.

I de veritat, desitjo que siguis feliç, però des dels records que m'han reviscut els textos no puc evitar demanar-te que, si mai, mai, realment estimes a algú de veritat, no l'enganyis. No li venguis una moto sense frens, no el deixis penjat en una illa sense menjar ni aigua, perquè ho passaràs malament tu, i ho passarà malament aquesta persona que estimis.

Que deixis d'una vegada d'acumular en la motxil·la que portes bocins del teu cor trencat i quilos de records tristos. Deixa la motxil·la on vulguis i espavila. Cura't i marxa. Jo no tornaré. I no ho faré perquè no t'estimi, o perquè no et recordi.

Ho faré perquè he d'avançar, i perquè realment, crec que , bé... Has estat el meu primer amor, i potser el més potent, però no seràs l'últim, i ho sé, ni el més durador.

I ho sento però després de vuit mesos de no escriure de tu, tenia molt a dir. I bé, espero que algun dia, d'aquí tres o quatre vides, ens tornem a trobar... Potser aleshores no duràs motxil·la i jo no tindré por.

I ara si, tanco per què vull, i tanco bé el comiat. Crec, i no ho nego, que en el fons t'estimaré sempre, i sempre diferent a com abans. T'estimo perquè sóc com sóc gràcies a que et vas creuar amb mi, per les coses bones i dolentes. He crescut. I t'estimo per haver crescut amb mi.

Cuida't molt, i sigues feliç.

Ha estat un plaer.

No sé fins a quin punt, puc o no dir-te el que penso. Doncs penso que trencaré la màscara si t'ho dic. Per tant, posaré un petit filtre, però miraré de no cometre errors del passat, en que deixava tèrboles les coses, com aiguamolls fangosos i emboirats.

Així doncs et confessaré, i em confesso per primer cop en molt temps que no ho faig: 

•  Crec que hem passat per una cosa semblant, tot i que caminem diferent, jo tanco portes, no sóc un gran cavaller capaç de carregar amb el pes dels temps enrere a les espatlles, i és per això que mato els dracs i no m'enduc la rosa dels records. 
• Crec que no estàs perdut, no ho creguis tu tampoc siusplau, t'estàs buscant! I sembla que digui el mateix però una paraula té el mateix poder que una daga daurada.
• Crec que no hi ha res que desitgi més que abraçar-te ara mateix, i fer-te oblidar. Alcohol i sexe serien una arma fàcil però la contemplo molt fervorosament.
• Crec també, que ets la persona més interessant que he conegut des que em vaig blindar completament a conèixer ningú. Crec , en la meva ceguesa de sentits, poder percebre la gran persona, el gran heroi romantic que ets en realitat. 
• Vull, ja no crec, vull , fer-te volar en certa mesura, que aconsegueixis refugiar-te en qualsevol cosa que pugui oferir a quilòmetres lluny. Si vols et dibuixo un món de conte, un de pel·lícula, amb grans ossos voladors, i poques promeses incumplides, molts somnis, molts, moltíssims.
• Vull, que algun dia, sense cap objectiu més enllà del de passar una estona amb tu, puguis venir haven-te trobat a tu, a trobar.me a mi. 

I si mai trobes res, que et faci ser feliç, que m'ho expliquis, que ho dibuixaré. Perquè confio en que ara que he conegut, trobat, descobert, algu tant sorprenent com tu, aquest tu no es faci perdre. 

No cal ni que em vinguis a trobar mai, no ho espero, si que em ve de gust, alguna altra vegada, però no et condiciono. Simplement , no et perdis, que des de lluny et dic que , haver-te trobat ...

Ha estat un plaer. De la mateixa manera que trencar la màscara, una estoneta, només avui.

I no sé ben bé com explicar-ho. Per que no tinc ganes d'escriure.

No tinc ganes d'escriure, tinc ganes de cridar, i volar on ets, i treure't la cervesa de la mà, i fer-te un petó, i tornar a marxar després d'haver estat unes hores parlant. D'això en tinc ganes. Però com sempre, mi gozo en un pozo. 

I no hi ha més i no em sap greu... Però crec que m'hauré de replantejar certes coses, partint del punt en què no sé volar, que els bitllets de tren són cars, i que m'hauria de menjar l'orgull, que encara que sigui infantil, està a dins, punxant. 

I pujaria en un tren, que volés pels aires entre flamencs femèlics de color rosa, i gotes de pluja mullades de primavera, de colors grisos fins que cauen al mar blau. I aniria molt ràpid i en deu minuts, que en realitat passarien com deu segons, seria al teu costat, i enlloc de treure't la cervesa me la beuría per a prendre valor, d'enfrontar-me a allò que tinc por haver distorsionat amb el temps i la distància. I un cop llançada l'ampolla buida, em cremaríen les galtes i em rodaria el cap, però et podria mirar de prop. I crec que només això ja valdria la pena, si ja val la pena només d'imaginar, encara que després segueixi amb el goig al pou, com a mínim és un pou amb flamencs de colors, gotes de primavera i trens voladors.

Per fi!

Tú on ets, i Jo ni idea.

Té gràcia, és com aquella pel·lícula , la de Tu a no sé on i Jo a no se què... No en recordo el nom perquè és una xorrada.

No tinc especials ganes d'escriure. De fet, em fa mandra. Crec que aniré a dormir, després d'haver vist les pel·lícules que el Tú em va recomanar. Són molt bones, però no t'ho diré, perquè no vull fer-me pesada, perquè intentant fer-me la forta, cosa que mai he sabut, vaig dir molt ràpid un fins mai - que era ben lògic- però que no he sapigut gestionar. 

No l'he sapigut gestionar perquè el cop, ha estat tant fort que no l'he pogut esquivar. Les coincidències , masses, les semblances , mil, els quilòmetres de distància cent i pico més... Com m'agradaria conèixer-te millor, al Tú boig, i al Tú sensible. 

I que fèssis que totes aquelles cançons de Manel que tant havia esforçat a oblidar em tornin a agradar. Ara per ara, has aconseguit que les recordi amb tendresa, simplement de saber que compartim experiències semblants amb una banda sonora semblant, em fa pensar que no són cançons que pugui lligar només a un passat o només a una persona. La vida t'ensenya que no ets l'únic estrany en aquest món. El fet curiós és trobar un altre estrany, i és molt divertit, o almenys ho va ser! 

Però bé. Et donaré les gràcies per farà una setmana, i et donaré les gràcies per haver-me recordat la dolçor de les cançons de Manel, i els somnis que feia molt que no en parlava. I et demanaré perdó, perquè si estàs com jo ara, sabràs que saber tot això no et fa cap bé. Perquè Tu ets a no sé on, i Jo a no sé què. I no serà res més del que ha estat, i no anirà enlloc a part d'on és. 

I és trist, perquè em veia en alguna tarda d'estiu , en un àtic de Barcelona, fent intensiu de pel·lícules de les que ens agraden - secret que no havia revel·lat a gaire gent - mentre dibuixo de tant en tant la teva cara de nen petit flipat, que segur que fas quan mires aquestes coses, suposo. 

Però bé, com a mínim de tant en tant, parlarem de coses friquis, i riurem a les casualitats mentre en neguem la seva existència. Si tu et mous on sóc , no crec que jo hi sigui, i jo no crec que em mogui allà on tu ets. 

Quin plaer haver-te conegut! De tot cor, i en tots els sentits.