I si...

I sí... T'estimo. I no... No tenim pretextos per fugir, ni coses a les quals culpar.
Només tenim un plural, i molts motius per quedar-nos. Contes que s'han d'explicar, dibuixos a fer, textos a completar, secrets no tan secrets a conèixer, somnis a compartir, pors a esborrar.. Masses coses, cap pretext que ens faci marxar, i un present, massa important com per a convertir-lo en passat, un present amb objectius, fites futures. Un rellotge que fins ara ha fet un compte enrere. I si ara comencem a fer el compte cap a endavant?

I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim!

I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic , tot fent evident , que per un moment, ens en sortim!
Si, va per tu, perquè vull que en algun  moment, proper o llunyà, present. Puguis escoltar aquesta cançó i somriure sabent que la lletra té raó!


PD:  jajaj sé que t'encanta Manel :J

Traeixes si obres la capsa de Pandora, de les ombres dels meus somnis.

Ha sigut suficient un text, de fa molt temps, en un racó d'ombres, polsós, oblidat. Per a fer trontollar el paper creat en poc més d'una setmana, el paper decidit i establert que vull representar, el paper que m'he creat a mida per tal de no patir, de no fer mal, a la vegada. Un sol text, l'últim que resta de tot allò. Un sol text, l'últim, crec, en que va quedar escrita amb un últim deix de valor, la ombra de la qüestió, els sentiments , la veritat.
M'he adonat que no hi ha res que em pugui fer tant mal i refugiar a la vegada. La meva arma, les paraules, feta servir en mans del meu pitjor enemic, i a la vegada el meu millor somni fins ara.

Quina putada, si , que trontolli ara tot, quan m'havia refredat amb paciència i dosis de dolorós realisme. I saber que simplement he estat jo, qui voluntàriament ho ha fet trontollar en obrir la capsa de pandora de les ombres dels meus somnis, o malsons, qui sap, em fa sentir patètica i incoherent. I és que no vull cap reducte de dubte en les meves decisions, vull ser coherent, per una vegada. M'he deixat vèncer aquest cop només. Però no ho faré. No vull tornar a ser un moldejable tros de fang, que es deixa impactar i canviar per l'exterior, que es deixa fondre en la calor i refredar a l'hivern, cada dos dies, dos segons, cada tres mesos. Vull tenir enteresa i maduresa suficient, com per poder afrontar una realitat, i fins llavors faré un paper, que no sóc, o potser sí. Però que principalment m'és necessari. I obriré la capsa de pandora de tan en tan, d'amagat, quan no em vegi ningú, ni tan sols jo. Per què si la obro em traeixo a mi, i a la meva ombra, si és que en tinc.

Corvar la recta, canviar el xip.

He corvat la recta. He canviat el rumb, els somnis a punt, la realitat en ment, els sentiments endins.
Decidida a crèixer, m'he arriscat a perdre. Vull perdre recuperant, vull perdre sent conscient que tota pèrdua és un avanç, que realment sortiré guanyant del canvi de xip, de la nova aposta. Sé que si m'ho crec, que si vull, aconseguiré que això que deixo no marxi, simplement canviï, però he de mirar, de perdre recuperant allò que m'estimo. Perquè a vegades perdre és recuperar, crèixer, avançar. Sí.

Sensacions

Sensació estranya, com de retrobament amb un mateix, retrobament amb els altres, retrobament amb el jo. No ser un reflex, ser un dibuix, ser una imatge, creació del no res i l'experiència. Experiència poca, però important, records molts, sel·leccionats, estimats.
Canviar el xip, buscar una fita, seguir avançant. No quedar-me aturada, no abandonar cap partida per tal d'anar endavant. No tenir por de perdre, d'errar, no permetre que la pressió m'obligui a esperar.
És necessàri fer un canvi, petit imperceptible, de tant en tant, no sempre. Un petit canvi, que et faci gran, que et faci crèixer. I adonar-te en silenci que tu no trepitges els passos de ningú, que en crees de propis, que no hi ha línies paral·leles, impossibles; que tot el que hagi de prendre partida en els teus records trobarà una manera de fer la recta corva i creuar-se en el teu camí, en el teu jo, en tu i en tot. No hi ha excuses quan estem parlant de crèixer, de fer camí.

A aquestes alçades de la pel·lícula...

Estic bé, però em gira tot, no sé on vaig, no sé on paro.

Sé que no vull perdre res del que tinc, però m'estanco, sóc un glaçò dins un got de llimonada, que no es fon, que no acaba de desfer-se i fusionar-se amb l'àcid i l'aigua.  Que flota i es deixa portar i espera el moment i l'instant correcte. I quan es fon, que dura ben poc, comença a evaporar-se abans d'arribar als llavis. A aquestes alçades de la pel·lícula! Quan el final ja era a prop, quan venia la part romàntica més interessant, més emocionant, el retrobament de l'aigua amb la pell, amb les dents sensibles al fred, amb el coll, amb la sang. Just abans de la part més interessant i s'evapora, com sempre, i haurà de tornar a començar el procès de zero i cada cop es fon més ràpid... És més pròxim als llavis, més pròxim al cor, però també més frustrant quan s'evapora. 

I ha de repetir el procés però li apareix el dubte: (A aquestes alçades de la pel·lícula!) Què passarà el dia en què hi hagi més d'un got, uns altres llavis que no vulguin l'àcid però tinguin simplement set?  Es fondrà? S'evaporarà de pressa el tros de gel? O acabarà caient en mans d'algú altre el maleït got? 

De fet el glaçò, que ara s'evapora no vol deixar de recordar, els llavis i el got on mai ha acabat de fondre's del tot, i hi pensa perquè té por de no saber discernir, un dia qualsevol, cansat d'evaporar-se, entre un got de llimonada o un got de simple aigua...

 I és que a aquestes alçades de la pel·lícula seria molt trist deixar-ho evaporar.

Discussió

Crits, nervis... Cansament. Cops de porta... No es pot més.
Els ulls closos, els peus quiets, ningú espera, ni diu res.
El nerviosisme de les mans, tics a la boca i a les celles,
estatisme cerebral, el soroll a les orelles.
Ganes de marxar, de quedar-se, no torrnar..
No saber què fer, seure i esperar,
mentre l'aire es torna tens, mentre no vols ni escoltar.