Si no vols caldo...

Dubtes, quin fàstic de paraula, quin fàstic.
Por, és una paraula fastigosa també.
Nostàlgia, és una paraula dolça a vegades, però d'altres fa més por que la pròpia por.
I tot barrejat... Ja és la sensació més fastigosa del món, més despreciable. I ara tot barrejat dins meu com en una olla de sopa, o de quasevol cosa calenta, que crema la llengua i no et deixa parlar, que baixa coll avall cremante per dins, que trist, em sembla que a partir d'ara ja no m'agradaran les sopes. Les sopes , pobres, tot barrejades, dissimulant el gust de la carn o qualsevol altre cosa, aigualides, i molts cops, sosses, dins d'una olla a pressió que bull, i que si es vessa, pot repercutir a qualsevol al que li caigui a sobre, no vull posar les altres persones a l'abast de les meves olles fastigoses, i a vegades se'm fa inevitable, com ja diuen: Si no vols caldo... Tres tasses.

Vulnerable

La pell blanca, cabells foscos, molt foscos, i la mirada perduda, les galtes que envermelleixen fàcilment, ara blanques també, i s'agafa el cos amb força sota l'aigua, ha d'anar amb compte, perque ella és dèbil, no és valenta en absolut. És vulnerable, sota la capa de duresa que només es treu quan és dins el silenci inmens de l'aigua, o dins la suau remor dels sentiments. Té por, no és prou valenta a vegades. I això l'espanta.

No busquis una sortida, viu el laberint.

Busco una sortida, entre les cordes d'una guitarra, entre el tacte de la fusta. Busco una sortida, entre les pestanyes i cada un dels colors dels meus ulls negres. Busco una sortida prop de l'entrada, lluny de la realitat. Prop del record lluny del passat. Busco una sortida dolça i àcida, un pèl amarga potser també. Busco una sortida entre gotes de pluja seques, entre fulles que ballen a terra, entre somnis desperts. Busco una sortida que no trobo, una sortida que no existeix. Busco una sortida del laberint en què visc, i de cop, el tacte d'una porta em recorda que sortir es entrar i entrar és sortir. Que la única manera de sortir , és entrar. I que la sortida és no buscar la sortida.

Somnis

Llum de lluna,

mar, barquetes i sirenes,

bombolles de sabo, que exploten:

Somni.

Somriure, petons,

de cop soledat,

abraçada, reconciliació:

Somni.

Foc per dins,

gel calent al cor,

aigua al ulls, somriures als llavis: 

Somni.

Atrapa-somnis que gira,

rellotge, el temps passa,

i la vida ho mira i somriu:

Somni.

I desperto, entre llençols suaus,

sota l'atrapa-somnis,

entre bombolles de sabó.

Somric.

Filosofia de vida

Nada se pierde, todo se transforma. Y lo sé, y me encanta, saber que todo viene, se va y vuelve, no cuando esperamos, ni tampoco tiene porque ser de la forma en que queremos que vuelva, pero vuelve, y esto es realmente lo que importa. Saber que nada es inutil, nada es en vano, y nada desaparece, se pierde o se anula, simplemente: Nada se pierde, todo se transforma.

Distant.

I obro la gran finestra de la meva cuina, t'en recordes que gran que és? I obro la nevera buscant alguna cosa amb dosi extra de cafeïna, o sucre, alguna cosa que em desperti del permanent estat en el no-res. Ni cafè, ni xocolata, ni galetes de les que tant m'agraden, ja saps quines. Res , així que altre cop em resigno, buscant alguna cosa que almenys m'inciti a canviar el meu estat de no fer res, a veure si menjo una mica. Trobo una poma, no m'agrada , ja saps que prefereixo els nespres o les cireres, o un suc de llimona, pero no tinc res d'això a casa ni a mil quilòmetres lluny, no és època de coses dolces suposo. Decideixo menjar-me la poma. Miro per la finestra, i sembla que hagi de ploure, passa aire, i em concentro en la inutilitat de mirar per la finestra, de tant en tant m'activo i mossego la poma, i tota la boca s'omple del suc aigualit i del gust que no m'agrada gaire, pero tant se val, mossego i em distrec fent ballar trossets de la poma entre les dents, que entretingut , ui si.  I penso, per variar el meu estat d'ànim tant irònic i tant distant: Quin dia més maco i més dolç!

El silenci tampoc serveix per a res.

No escriuré res, no et descobriré el que sento, ara no, perque les paraules no aclaririen res, potser les mirades o qualsevol altra cosa, pero ara les paraules no serveixen. Faré gala del silenci, que tampoc serveix per a res.