Estils de joc.

A vegades esperes massa. Massa temps, massa respostes, massa. A vegades espero massa de les altres persones. I no rebo res, no rebo gaire, no, gens. Es estrany, hi ha una barreja entre decepció, amb tu i amb ells. Et decepcionen ells, per no haver estat a l'altura, et decepciones tu , per haver-hi posat un llistó massa alt. I frustra, quan a més a més de decepcionar-te et trenques a tu mateix, quan aquelles persones de les quals esperaves molt, moltíssim, massa, ja no només no et fan sentir bé, sinó que et fan sentir malament, passar-ho malament, no estar a gust. És llavors que te'n adones. A totes aquelles persones que no et jutgen, que no et posen el llistó massa alt a tu, tu no les jutges, ni esperes més del que ells et poden donar. És recíproc. M'heu prejutjat, jo us he jutjat, i he actuat en conseqüència, esperant alguna cosa més de vosaltres, que mai m'ha arribat. Per tant dedueixo que no hi és, i em decepciono a mi, i em decepciona la situació. Però la vida és un joc de llistons i afinitats, i jo mai he volgut, en el fons, entrar dins el vostre estil de joc. En sortiré.

Intuïció

No sé com expressar-ho. Saps aquells dies en que fa núvol i vent, en que no estàs d'humor i penses: "Avuí plourà?" I et passes tot el dia expectant el vaticini, esperant no encertar, perquè al final no has dut el paraigües. Desitjant que no plogui, tot i que saps que la teva intuïció no falla. Així estic jo ara mateix, és allò més aproximat. Estic esperant alguna cosa, no hi ha núvol, no hi ha vent, no intueixo la pluja entre els núvols. Però se'm fa un nus al pit de tant en tant, se'm posa la pell de gallina. I és que he intuït alguna cosa, que no m'agrada, no, gens. I és allà, present sense ser evident, és allà, sota tensió. Com la pluja en aquells dies, com aquella sensació... No sé com expressar-ho.

Què? Cafè!

Un cafè, un canvi. Ànims! Et crido i em crido. Falten ganes a vegades. Ganes de mirar endavant, de somriure, de mirar el món amb la tranquil·litat passiva de l'estiu. Ganes de ballar, passar-s'ho bé, canviar d'aires, anar amb el vent. Falten ganes, falta algú que t'animi a sortir del bosc on t'has perdut, que et guii, que confii en que trobaràs la sortida. La trobaràs! La trobaràs, només mira de cara, no tinguis por, trobaràs a algú que t'ajudi, això em dic, i et dic. Aprendrem a confiar, encara que costi. Encara que les abraçades vagin cares actualment, encara que el bosc no et doni res a canvi. Fes el que et digui el vent, que ho mou tot, fes el que interpretis, el que creguis, el que la vida et digui. Somriu! Confia en tu, avança i no t'aturis, sortiràs del bosc, del laberint, si confies en la teva intuïció, si dones tot el que pots! Que tu pots!

Això em dic, a mi mateixa,  això et dic a tu. "Què?" - "Cafè!"

Bloquejos estúpids. "Irene en fase de construcció i deconstrucció".

Bloqueig. Veure'm asseguda, sense paraules, sense motius. Observant, jutjant, no entenent. Fora de lloc, o massa endins. No em trobo a mi, no em trobo del tot, i ho vull, sobretot amb tu, però em costa, perquè de la mateixa manera que no em trobo del tot quan sóc amb tu, penso que tu no et trobes del tot quan ets amb mi. I em bloquejo, perquè no hi ha res que desitgi més que sortir del lloc que m'ha estat otorgat, i ser una més si això em fa trobar-me amb tu, em fa ser-hi més a prop. M'he de treure tota aquesta motxila, que carrego des de petita, que no em sap greu, pero tampoc em sap bé, que no em deixa ni avançar ni retrocedir. Necessito treure'm de sobre les manies, però necessito que confiin en mi per a fer-ho, que confiis en mi. No molt, tampoc gens, suficient com perquè pugui anar fent passos petits, endavant, t'espero, sé que avances amb mi, amb passos més grans, però més lents, anem per un mateix camí, on jo acabo d'arribar, on tot m'és nou i no entenc res, on res no és igual, ni tu ni jo. On tu ho tens més difícil, potser, per a avançar. Però jo necessito algú, que com t'ha passat a tu, que ho has trobat, m'ajudi a avançar, a millorar.
Pots ser tu qui m'ajudi, o potser no ets tu qui serà capaç de fer-me caminar més endavant. Potser hi seràs però no sabràs com ajudar-me, potser mai m'acabaré d'explicar prou bé. Potser no sé trobar les paraules. Potser en el fons tot es per a dir, que jo confio en tu , si tu confies en mi.

Boira

Em giro, i et veig, sempre ets allà, però a vegades la boira no em deixa descobrir, més enlla. I els teus ulls segueixen fixes en mi, fins i tot quan em giro, i a vegades la solitud m'envaeix quan noto que els tanques que no mires, però no és això. És boira i prou. Tu ets allà, oi que si?

Cansats de crear

Una olor no se'm treu del cap. I un gust, del paladar. I un incòmode nus a la panxa, que no hi ha manera de treure'm de sobre. Se'm regira tot, quan tanco el ulls. Parar-me a pensar on parava fa un mes, on parava fa sis, on parava fa un any. I adonar-me que llavors, creia tenir més proximes moltes coses, que ara faltant, em fan nusos a la gola, i no em deixen parlar. I noto les mans buides, d'allò que tant havia desitjat, i penso que el gust amarg llengua avall és un aspre comiat. Un comiat d'allò que em vaig esforçar a crear, del no res, del tot, i que ara se'n va. Simplement, no hi ha més, no hi ha estat, potser si. Però no em vull esforçar a forçar-me a crear. No crearé res més, no buscaré fer màgia, la màgia no existeix. No perdré el temps en crear el no-res. 

Simplement : "El que hagi de ser, será".