El que val la pena de veritat.

I és que ja me'n he adonat, del que val la pena de veritat. M'és igual, tot el que impliqui, no te preu la felicitat.

http://www.youtube.com/watch?v=kKh-BvEBg5k

Aire

Sentir l'aire a l'orella, un aire calent que revela que tens els llavis d'una altra persona molt a prop, massa a prop, massa a prop com per reprimir un somriure, massa a prop com per ser capaç de reaccionar i fer allò que més ganes tens de fer, i et quedes de pedra, amb l'alé a l'orella, baixant pel coll, i sense arribar a entendre perquè continues amb la boca oberta i els ulls tancats, sense moure un múscul, imaginant tot el que aquests llavis poden arribar a encendre dins teu.

La vida és un joc.

És un joc difícil, a vegades em perdo, no sé si jugo sola, o acompanyada, no sé què es guanya, si es pot guanyar, sí que sé que puc perdre, però encara no em sé les normes, no sé jugar. Amb dubtes, tan se val les normes perdràs igual. I la veritat és que ja no sé ni a quin joc jugo jo. No hi ha joc, hi ha vida, però la vida és un joc. Aposto o no?

Sota l'edredon.

Tanco els ulls, allà sota, fa calor i el tacte suau dels llençols és agradable, els cabells cauen enredats rere l'espatlla cauen adormits abans que jo, les mans acaricien les suaus estrelles dibuixades al llençol, el tacte del cotó, l'olor de suavitzant, i el fred al peu que s'ha escapat de la protecció que li oferia l'edredon. Noto la respiració escampant-se dins el llençol, i tornant a mi. Noto el fred al peu i l'escalfor a les galtes, i el tacte, i escolto la respiració d'algú, ficat en el meu món, vull notar al seu costat el tacte de la pell. Un altre tipus d'escalfor.

Sóc com una espècie de gel que té sentiments i que es fon.

I és que per enèsima vegada, en que no somio, no deixo de somiar. I penso que vull deixar de pensar tant, i sento que vull deixar-me sentir més. I valoro que hi ha moltes coses que no m'atreveixo a valorar de debó, per por a perdre. I llavors , com si em donés seguretat, vida, protecció, m'amago sota la meva capa de gel d'hivern que costa de trencar, i allà a dins els remordiments em maten d'haver-me protegit en comptes d'arriscar, perquè ja ho sé jo, que és igual què resulti al final, el que toca és apostar, encara que el joc sigui llarg, i difícil d'entendre. He après a jugar poc a poc. Però amb tanta capa de gel no acabo de percebre del tot, de sentir del tot. Sort que per qualsevol gel sempre hi ha una escalfor que el fon.

Compte enrere.

15 mesos, 458 dies, 10992 hores, 659520 minuts, 39571200 segons, aproximadament tot. Em sembla molt temps per esperar. Però val la pena, esperar d'això n'estic segura que val la pena, segurissima, sinó no haguès perdut el temps en calcular-ho, ni perdria el temps a partir d'ara en comptar els dies, i anar baixant poc a poc una barrera infranquejable, fàcil de travessar per depen qui. Amb qui m'assauré en un banc veient passar el temps, sense cap mena de problema fins que el comptador es posi al zero.  Espero que no faci massa fred.

Si no vols caldo...

Dubtes, quin fàstic de paraula, quin fàstic.
Por, és una paraula fastigosa també.
Nostàlgia, és una paraula dolça a vegades, però d'altres fa més por que la pròpia por.
I tot barrejat... Ja és la sensació més fastigosa del món, més despreciable. I ara tot barrejat dins meu com en una olla de sopa, o de quasevol cosa calenta, que crema la llengua i no et deixa parlar, que baixa coll avall cremante per dins, que trist, em sembla que a partir d'ara ja no m'agradaran les sopes. Les sopes , pobres, tot barrejades, dissimulant el gust de la carn o qualsevol altre cosa, aigualides, i molts cops, sosses, dins d'una olla a pressió que bull, i que si es vessa, pot repercutir a qualsevol al que li caigui a sobre, no vull posar les altres persones a l'abast de les meves olles fastigoses, i a vegades se'm fa inevitable, com ja diuen: Si no vols caldo... Tres tasses.

Vulnerable

La pell blanca, cabells foscos, molt foscos, i la mirada perduda, les galtes que envermelleixen fàcilment, ara blanques també, i s'agafa el cos amb força sota l'aigua, ha d'anar amb compte, perque ella és dèbil, no és valenta en absolut. És vulnerable, sota la capa de duresa que només es treu quan és dins el silenci inmens de l'aigua, o dins la suau remor dels sentiments. Té por, no és prou valenta a vegades. I això l'espanta.

No busquis una sortida, viu el laberint.

Busco una sortida, entre les cordes d'una guitarra, entre el tacte de la fusta. Busco una sortida, entre les pestanyes i cada un dels colors dels meus ulls negres. Busco una sortida prop de l'entrada, lluny de la realitat. Prop del record lluny del passat. Busco una sortida dolça i àcida, un pèl amarga potser també. Busco una sortida entre gotes de pluja seques, entre fulles que ballen a terra, entre somnis desperts. Busco una sortida que no trobo, una sortida que no existeix. Busco una sortida del laberint en què visc, i de cop, el tacte d'una porta em recorda que sortir es entrar i entrar és sortir. Que la única manera de sortir , és entrar. I que la sortida és no buscar la sortida.

Somnis

Llum de lluna,

mar, barquetes i sirenes,

bombolles de sabo, que exploten:

Somni.

Somriure, petons,

de cop soledat,

abraçada, reconciliació:

Somni.

Foc per dins,

gel calent al cor,

aigua al ulls, somriures als llavis: 

Somni.

Atrapa-somnis que gira,

rellotge, el temps passa,

i la vida ho mira i somriu:

Somni.

I desperto, entre llençols suaus,

sota l'atrapa-somnis,

entre bombolles de sabó.

Somric.

Filosofia de vida

Nada se pierde, todo se transforma. Y lo sé, y me encanta, saber que todo viene, se va y vuelve, no cuando esperamos, ni tampoco tiene porque ser de la forma en que queremos que vuelva, pero vuelve, y esto es realmente lo que importa. Saber que nada es inutil, nada es en vano, y nada desaparece, se pierde o se anula, simplemente: Nada se pierde, todo se transforma.