Distant.

I obro la gran finestra de la meva cuina, t'en recordes que gran que és? I obro la nevera buscant alguna cosa amb dosi extra de cafeïna, o sucre, alguna cosa que em desperti del permanent estat en el no-res. Ni cafè, ni xocolata, ni galetes de les que tant m'agraden, ja saps quines. Res , així que altre cop em resigno, buscant alguna cosa que almenys m'inciti a canviar el meu estat de no fer res, a veure si menjo una mica. Trobo una poma, no m'agrada , ja saps que prefereixo els nespres o les cireres, o un suc de llimona, pero no tinc res d'això a casa ni a mil quilòmetres lluny, no és època de coses dolces suposo. Decideixo menjar-me la poma. Miro per la finestra, i sembla que hagi de ploure, passa aire, i em concentro en la inutilitat de mirar per la finestra, de tant en tant m'activo i mossego la poma, i tota la boca s'omple del suc aigualit i del gust que no m'agrada gaire, pero tant se val, mossego i em distrec fent ballar trossets de la poma entre les dents, que entretingut , ui si.  I penso, per variar el meu estat d'ànim tant irònic i tant distant: Quin dia més maco i més dolç!

El silenci tampoc serveix per a res.

No escriuré res, no et descobriré el que sento, ara no, perque les paraules no aclaririen res, potser les mirades o qualsevol altra cosa, pero ara les paraules no serveixen. Faré gala del silenci, que tampoc serveix per a res.

Una caixa forta, que explota amb la pluja.

Poc a poc, com si ho hagués enterrat sota un munt de terra, seca impertorbable, intraspassable, tots els meus sentiments dins d'una caixa forta... La meva cuirassa que fa menys d'un dia creia invencible s'ha trencat, i una explosió de tot allò que no volia tornar a experimentar ha caigut galtes avall, i l'orgull, vençut, perque pensava que la cuirassa s'anafa fent poc a poc més forta, l'haurà de tornar a començar, pintarem la cuirassa altre cop, amb la imatge d'allò que volem aparentar i que no som, tornarem a refer un fals mur davant de tot allò que no volem repetir, allà on no volem recaure, per creure'ns més forts. I altre cop m'oblidaré, que la primera gota de pluja , que em toqui la galta, esquerdarà la cuirassa com si la terra es desfés i es tornés un fang inútil, que poc a poc recorda tot allò que porto arrossegant des de fa temps , mentre entre cabells xops, cau la pluja a bots i barrals i s'emporta la cuirassa per uns minuts, fins que l'aconsegueixi tornar a reconstruir, i a pintar d'allo que no sóc.

La clau de mi, de la meva caixa forta, se l'emporten les gotes, al fons, mol fons de la mar.

Paraulesdeldiari

És estrany, no estic ni feliç ni infeliç, ni buida ni completa. Sóc un ninot mediocre i rutinari mancat de l'éxtasi dels sentiments, però suposo que ja m'està bé, que el cor faci una pausa sentimental de tan en tan, que respiri aires diferents.

I respiro tranquilament , una mica més egoïsta, però des del sentit bo de la paraula (espero). Pensant una mica més en què necessito a curt termini, pensant poc a poc, una mica més en mi.

Una habitació. Un món. Records.

El frec dels llençols
soroll dels amants
silenciosos fan l'amor.

-----------------------------------------------------

I l'atrapa somnis
tot empolsegat
altre cop fa vaga.

I de malsons molts
i de somnis cap
segueixo amb els ulls tancats.

---------------------------------------------------

Ninots a un costat
reclamant l'amor
dels infants que han madurat.

I es que a vegades penso...

D'aqui dos anys, quan no se'm prohibeixi dir la veritat, quan no sigui impotent, incapaç de canviar res, impossible de demostrar res... Llavors, encara hi seràs? Hi seràs per a mi? Per què llavors , potser, no patiria tant pel pas del temps, assaborint l'espera i sense desesperar-me, perque, per molt temps que faltés, sabria que el temps passaria, i és que sabria que la espera valdria la pena...

I es que a vegades hi penso... penso massa.

Sense pressa, poc a poc.

Poc a poc, i amb calma, altre cop, sense pressa, cómode, respira , nota l'aire  com ve i com se'n va. Tot ve i tot se'n va poc a poc... Nota l'aire com torna, tot torna... Respira , sense pressa, nota la fressa, del somni, dels silencis i els sorolls, dels sentiments sentits sense més, respira i sent com s'accelera el cor, com s'alteren els batecs, i sense pressa, sent com la pausa i el ritme dels batecs marca la vida, sense pressa... Poc a poc tot va millor, va millorant...Sense pressa, la respiració, el somni, els silencis, els sorolls, sentiments sentits sense més... Sense pressa, poc a poc.

Encara no toca?

I és que ... Mira que hi ha coses difícils, hi he donat voltes, he buscat perquès, he buscat respostes i no he trobat res...
Només he obtingut una buidor estúpida, una sensació estranya, una espurna d'esperança... Poca cosa.
He buscat en el no-res , en allò quotidià, alguna cosa que em fes treure del cap l'estupidesa, l'estupidesa de sentir-me inútil, incompetent, de no ser capaç de fer res... De sentir-me incapaç per a tot.
I asseguda a un banc, sola, tanco els ulls i ja no busco perquès, podriem dir que m'he resignat, que quan agrupi prous forces dins meu tornaré a començar... No encara, encara no en sóc capaç, tot i que els somnis i les bombolles de sabó omplin una mica el buit, i responguin una mica les preguntes. Encara no toca? De debò?

Bombolles de somnis.

Tanco els ulls, els obro, em mires, et miro amb complicitat... També carinyo. Torno a tancar els ulls, i desitjo algo que no té res a veure amb tu, però si amb la meva felicitat, en fí, que bufo i amb l'aire se'n va fora el desig , que entre sabó i aigua com a complements inseparables , va prenent forma la bombolla, aigua, vida, aire, vida, sabó, colors i pampallugues, somnis en resum ... I tot de bombolles voleien per la banyera, i tu dibuixes un somriure de gratitud, felicitat, d'expectació, i mires com floten, com cauen poc a poc, i les persegueixes amb les mans i onades d'aigua m'esquitxen, i les busques i les fas explotar poc a poc ,  una per una , delectan-te amb el gran moment en que somrius i veus com es consumeix i s'aixafa l'esfera brillant entre les mans, i rius quan una bombolla t'explota al nas... Que inocent , i xopa... Que no saps que explotant les meves bombolles, fas que els somnis que hi ha dins, caiguin a l'aigua, una aigua que tard o d'hora anirà a la mar... On seran lliures.