Després de dues setmanes en mala ratxa, i tres dies tancada a casa, reclosa, he arribat a la conclusió que em toca moure'm, almenys mentalment, sí, estíc malalta, però no és la fi del món. He fet la quarta llista de coses a fer, on posa el mateix que a les tres anteriors, la primera , feta a la India, la segona, fa dos dies i la tercera ahir. Tot i voler afegir més coses, no he pogut, no n'he tingut ganes. M'ha agradat més tornar-les a escriure i lentament assaborir divagacions i imaginar-me assolint les fites una per una i gaudint de la bona ratxa imaginària.
Després de visualitzar un futur ambiciós i factiblement fictici, he decidit analitzar el meu present, aturat i dèbil... Bastant patètic , però a la vegada relaxant i tranquil, passiu. Com una jubilació abans de tornar a la rutina, rutina que s'aporopa, futur real i tangible.
I un cop fet tot això i veient el present que s'acosta, m'ha vingut de gust i he cregut oportú, per anular la concepció depressiva de les meves últimes 72 hores, fer un inventari de tot el que m'enduc d'aquest estiu.
* * *
INVENTARI (D'UNA NIT) D'ESTIU
- Una pila de llibres que no tornaré a llegir.
- Codi de barres d'un exàmen acabat
- Records d'una matinada a barraques de Reus.
- Un Sant Joan de xerrades de 14'3 segons.
- Cicatrius d'una caiguda memorable.
- Un llapis d'estampat de marieta
- Una trena feta amb recança però carinyo.
- Un parell de passa-foulards.
- Un llamp caigut a tocar.
- Un mal de panxa.
- Una primera experiència (campes amb llops)
- Un comiat prematur de la tranquil·litat
- Primera experiència a la universitat, primera pèrdua pel campus.
- Retrobament, plans de futur.
- Trencament amb una part de mi = viatge improvitzat.
- Moltes pizes i calzones
-Grans records italians
- 30 km caminats de nit
- Tristesa, orgull i aprenentatge a parts iguals.
- Un pastís d'aniversari cinc mesos més tard
- Una hamaca
- Un cinema a la fresca
- Un llibre publicat!
- Una paella
- Primera piscina
- Primera platja
- Retrobament2
- Macarrons de l'àvia
- Xerrades divertides amb cosins
- Piscines a netejar
- Caminades sota pluja patint pels llamps.
- Xerrades eternes que fan aprendre vulguis o no.
- Coneixença.
- Festes gracioses.
- Comportament sorprenent.
- 14'3 segons sorprenents i mai més.
- Un mai més traïdor.
- Una mentida superada i avant!
- Segon viatge, tercer avió.
- Somnis, impressions.
- Pell de gallina
- Records memorables.
- Lavabo de l'hotel.
- Mal de panxa indi.
- Una pulsera
- Un mocador pel coll.
- Uns pantalons.
- Un collaret com el de sempre però que marca un nou inici.
- Final d'unes festes no viscudes.
- Mal de queixal.
- Fortasec.
- Quatre llistes de coses a fer.
- Molts somnis per a tirar endavant
i encara més records que m'animen a fer-ho!
lunes, 9 de septiembre de 2013
viernes, 9 de agosto de 2013
Anar fent.
Ja no és el mateix, llegeixo fa un any els textos del blog, i penso: "canviaria moltes coses" o "ja no ho sento així".
És motiu d'orgull veure'm avançar -egoïstament,sí- però avançar. Veure que puc aprendre, fer recompte i pensar que creixo, no decreixo. Que em faig gran, i maduro als ulls de la gent de la meva edat, i dels més petits, els grans, seeeempre seràn més grans , i en conseqüència "suposadament més madurs" -mentida.-.
Però està bé, no necessito a ningú que em confirmi que avanço o no. Jo ho sento així i l'important és com ho sento jo, perquè avançar, i ara està demostrat amb fets i temps , em fa feliç.
Sentir que cada dia és diferent, que no sempre penso el mateix, que canvio d'opinió i d'humor, que hi ha dies que sóc creativa i dies que no, que hi ha dies que sento i dies que no, que hi ha dies que canviaria el món i dies que el deixaria tal i com està. I vaig fent - ric- fa gràcia, de fet, perquè en el fons, tot es limita a anar fent, i egoïstament voler anar fent, al meu ritme , si, però es que si jo deixo de fer condicionaré els "anar fent" dels altres, i aquí s'uneix tot.
Avançar veient que tot un cúmul d'egoïstes "anar fent" conformen la gent que t'estimes i la gent que avança amb tu, i es queda, amb tu i amb el teu egoïsta anar fent.
És motiu d'orgull veure'm avançar -egoïstament,sí- però avançar. Veure que puc aprendre, fer recompte i pensar que creixo, no decreixo. Que em faig gran, i maduro als ulls de la gent de la meva edat, i dels més petits, els grans, seeeempre seràn més grans , i en conseqüència "suposadament més madurs" -mentida.-.
Però està bé, no necessito a ningú que em confirmi que avanço o no. Jo ho sento així i l'important és com ho sento jo, perquè avançar, i ara està demostrat amb fets i temps , em fa feliç.
Sentir que cada dia és diferent, que no sempre penso el mateix, que canvio d'opinió i d'humor, que hi ha dies que sóc creativa i dies que no, que hi ha dies que sento i dies que no, que hi ha dies que canviaria el món i dies que el deixaria tal i com està. I vaig fent - ric- fa gràcia, de fet, perquè en el fons, tot es limita a anar fent, i egoïstament voler anar fent, al meu ritme , si, però es que si jo deixo de fer condicionaré els "anar fent" dels altres, i aquí s'uneix tot.
Avançar veient que tot un cúmul d'egoïstes "anar fent" conformen la gent que t'estimes i la gent que avança amb tu, i es queda, amb tu i amb el teu egoïsta anar fent.
Reflexions que queden als àmpits de les finestres reposant.
Estic llegint un llibre, no sé si massa bo, o massa dolent , o massa... Estic llegint un llibre. És la informació suficient i necessària de la qual es dedueix el fet que estigui reflexiva. M'ha fet reflexionar, molt, potser massa -somric-.
* * *
He caigut en el que caic sempre, les acusacions de la gent m'afecten, més del que la gent es pensa quan deixa anar acusacions o afirmacions irades basades en anàlisis errònies de la meva persona. L'egoïsme és una de les acusacions que he rebut per part teva i que potser m'han afectat més. Diuen que una acusació t'afecta i et molesta si és certa. Però bé també molesta si és errònia no?
Podria creure'm això. Sóc egoïsta. Sí, molt trascendental, una part de mi que he de canviar, que profund. Però en el fons, aquest egoïsme incipient és el que m'ha dut moltes vegades a mirar de comprendre't, a mirar de pensar més en tu que en mi. No penso tant en el meu egoïsme en sí, si no en els teus motius per afirmar que sóc el melic del meu món. Què t'ha fet pensar que només penso en mi, què t'ha fet creure que totes les accions que desenvolupo giren només en el meu propi benefici? Això era el que m'inquietava més, ja que des del meu parer havia invertit temps i esforços en buscar una felicitat compartida, no només amb tu, amb tot el meu entorn, amb tota aquella gent que creia o crec important.
És un sentiment frustrat, com si inverteixes molt temps cuinant per a un dinar familiar amb tota la esperança possible i et retreuen que enlloc de fer -per exemple- canalons , has fet paella perquè és un dels teus "suposats" plats preferits. Doncs així em veia jo, asseguda a una taula amb totes les mirades plenes de recança centrades més en el meu suposat egoïsme, que en el plat que portava hores cuinant amb dedicació, i esforç perquè no sé cuinar massa.
I la pregunta ve: Algú s'ha fixat en el gust del plat que he preparat?
De tota la gent de la taula, qui era la més egoïsta? El que ha preparat un plat -el seu preferit, però per a tothom- o els que se l'han menjat amb recança perquè l'atribuïen a un resultat d'egoïsme per part del cuiner?
***
I aquí ve si fa no fa la reflexió: Podría buscar solucions a tot aquest nus sobre les acusacions, certes o falses. I sobre l'egoïsme cert o fals de la meva persona.
Si fòssim en un judici , podría al.legar que és egoísta titllar a algú altre d'egoísta. Que és ser poc reflexiu, ja que tots ens movem egoístament en el fons i no es pot negar.
Podríes encobrir el teu egoísme com si d'una obra de caritat es tractés : "miro d'obrir els ulls , d'aquells encegats per si mateixos". Que bonic, i que trascendental. Però no.
Hi ha diferentes qualitats, qualitats compartides i d'altres que no, però l'egoïsme, és única en tothom. O almenys això crec jo. Fins i tot el més generós dels generosos i altruïstes fa les coses per als altres -oh, si !- però buscant el benefici o el benestar propi, aquell -ben preuat i moltes vegades utilitzat com a chivo expiatori- sentiment d'utilitat.
No hi ha més, i no és dolent, i per tant i en conseqüència , ser egoïsta no es ser mala persona, és ser persona. Com en tot, s'ha de trobar un equilibri i s'ha de ser autocrític, però al meu parer no hi ha ningú suficientment equilibrat ni autocrític que pugui tenir el luxe de permetre's acusar a l'altra gent d'egoïsme.
I aquí ve, que potser sí que sóc com un cuiner que només cuina els seus plats preferits, però el que importa és que els faci el millor que pugui si són per a la gent que s'estima. I evitar, quan va a dinar a casa els altres, d'acusar-los perquè s'han dedicat a fer el seu plat preferit.
És qüestió de gustos , i de respecte.
***
I aquí deixo anar el meu plat, que aquest cop no és el meu preferit , però no l'ha de tastar ningú més, així que si m'ha quedat malament , demano disculpes però aleshores que no tastin el menjar que queda als àmpits de les finestres reposant.
* * *
He caigut en el que caic sempre, les acusacions de la gent m'afecten, més del que la gent es pensa quan deixa anar acusacions o afirmacions irades basades en anàlisis errònies de la meva persona. L'egoïsme és una de les acusacions que he rebut per part teva i que potser m'han afectat més. Diuen que una acusació t'afecta i et molesta si és certa. Però bé també molesta si és errònia no?
Podria creure'm això. Sóc egoïsta. Sí, molt trascendental, una part de mi que he de canviar, que profund. Però en el fons, aquest egoïsme incipient és el que m'ha dut moltes vegades a mirar de comprendre't, a mirar de pensar més en tu que en mi. No penso tant en el meu egoïsme en sí, si no en els teus motius per afirmar que sóc el melic del meu món. Què t'ha fet pensar que només penso en mi, què t'ha fet creure que totes les accions que desenvolupo giren només en el meu propi benefici? Això era el que m'inquietava més, ja que des del meu parer havia invertit temps i esforços en buscar una felicitat compartida, no només amb tu, amb tot el meu entorn, amb tota aquella gent que creia o crec important.
És un sentiment frustrat, com si inverteixes molt temps cuinant per a un dinar familiar amb tota la esperança possible i et retreuen que enlloc de fer -per exemple- canalons , has fet paella perquè és un dels teus "suposats" plats preferits. Doncs així em veia jo, asseguda a una taula amb totes les mirades plenes de recança centrades més en el meu suposat egoïsme, que en el plat que portava hores cuinant amb dedicació, i esforç perquè no sé cuinar massa.
I la pregunta ve: Algú s'ha fixat en el gust del plat que he preparat?
De tota la gent de la taula, qui era la més egoïsta? El que ha preparat un plat -el seu preferit, però per a tothom- o els que se l'han menjat amb recança perquè l'atribuïen a un resultat d'egoïsme per part del cuiner?
***
I aquí ve si fa no fa la reflexió: Podría buscar solucions a tot aquest nus sobre les acusacions, certes o falses. I sobre l'egoïsme cert o fals de la meva persona.
Si fòssim en un judici , podría al.legar que és egoísta titllar a algú altre d'egoísta. Que és ser poc reflexiu, ja que tots ens movem egoístament en el fons i no es pot negar.
Podríes encobrir el teu egoísme com si d'una obra de caritat es tractés : "miro d'obrir els ulls , d'aquells encegats per si mateixos". Que bonic, i que trascendental. Però no.
Hi ha diferentes qualitats, qualitats compartides i d'altres que no, però l'egoïsme, és única en tothom. O almenys això crec jo. Fins i tot el més generós dels generosos i altruïstes fa les coses per als altres -oh, si !- però buscant el benefici o el benestar propi, aquell -ben preuat i moltes vegades utilitzat com a chivo expiatori- sentiment d'utilitat.
No hi ha més, i no és dolent, i per tant i en conseqüència , ser egoïsta no es ser mala persona, és ser persona. Com en tot, s'ha de trobar un equilibri i s'ha de ser autocrític, però al meu parer no hi ha ningú suficientment equilibrat ni autocrític que pugui tenir el luxe de permetre's acusar a l'altra gent d'egoïsme.
I aquí ve, que potser sí que sóc com un cuiner que només cuina els seus plats preferits, però el que importa és que els faci el millor que pugui si són per a la gent que s'estima. I evitar, quan va a dinar a casa els altres, d'acusar-los perquè s'han dedicat a fer el seu plat preferit.
És qüestió de gustos , i de respecte.
***
I aquí deixo anar el meu plat, que aquest cop no és el meu preferit , però no l'ha de tastar ningú més, així que si m'ha quedat malament , demano disculpes però aleshores que no tastin el menjar que queda als àmpits de les finestres reposant.
lunes, 5 de agosto de 2013
Te repites más que...
No és que tingui un moment lúcid ara mateix, és quasibé la una de la matinada i he sentit que em ve de gust esciure. No té un especial per què. Potser sento que fa molt que no escric , que no m'escolto. Em costa, de veritat, però es que si m'escoltés segurament acabaria fent un melodrama de la meva persona, el meu futur, la meva situació sentimental - bla, bla ,bla - Me n'he cansat una mica dels monòlegs insulsos i reiteradament monotemàtics. I és que sempre escric quan necessito escriure, i necessito escriure o bé quan estic estressada, o quan tinc mal d'amors o bé d'amors, o quan necessito cagar-me en algú. Per tant sóc com aquells escriptors de sagues que decideixen allargar amb un segon llibre el llibre anterior, no perquè sigui un èxit, ni perquè sigui necessari sinó perquè simplement no saben canviar el tema sobre què escriure.
I podem aplicar el patró també a molts altres aspectes de la vida d'un, que allargues perquè no has trobat o bé millors camins, o bé una manera de tancar-los. Es pot aplicar a estudis, relacions, menús, series de televisió, trucades de telèfon, converses...
El típic "te repites más que el ajo". Bé. Doncs. Després de tornar a escriure, sobre un tema que tampoc he fet servir mai de la vida -ironia- el tema del típic "escric per escriure". He arribat a la conclusió, que no sóc més interessant ni més original. Que si no escric es per que les coses em van suficientment bé , suficient com per que el melodrama no s'apoderi de la meva part "escriptora". I ja m'està bé, tornaré a escriure de tant en tant sobre algun tema súmmament original com per exemple: "Escric per escriure per que no tinc res millor a fer."
I anirem tirant, que la vida pausada d'estiu rollo estrella damm no deixa de ser entretinguda, excepte a considerables hores de la nit, quan t'ha fet mandra sortir de festa o a prendre algo, o a prendre vent i et resignes a seure davant de la pantalla a escriure per escriure i repetir-te més que un cura a missa.
I aleshores ho penges a un blog esperant que no matis a ningú d'avorriment, tancant l'ordinador , fumant un cigarro i anant a dormir deu minutets després pensant: "A mi se'm repeteix el pebrot més que l'all, no hauria d'haver canviat la frase del text?".
martes, 18 de junio de 2013
Des-saturació.
Tinc ganes d'estar sola, amb mi, tranquil·la. Sentint només el soroll dels meus pensaments fluïnt en ordre cap al buit. Sentint la meva respiració, anant al meu ordre, al meu ritme. Sense necessitat de preocupar ni preocupar-me.
Em llevaria d'hora, em faria l'esmorzar, tranquil·lament netejaria amb música de fons, i em posaria a pintar en un estudi de parets blanques i una taula , també blanca, i molt gran. La finestra de l'estudi donaria al balcó que deixaría entrar la claror reflectida de l'edifici blanc de davant. Amb un cafè a la taula i un cigarro al cendrer fumejant quasi apagat faria els primers esbossos, i potser després aniria a comprar, amb la calma d'un diumenge però sent dilluns o dimarts o dimecres...
Em faria el dinar, inspirat en un d'aquells plats que tu em vas fer aquell cop a casa teva. Em quedaria sosso de collons, i amb una presentació pèssima però comestible. Dinaria mirant la televisió, deixant passar el temps al sofà, i obriria l'ordinador per a penjar els esbossos escanejats, i poder-los enviar. M'adormiria potser, o em posaria a dibuixar, a fer veure que creo coses no vistes mai. Convidaria a sopar alguns amics, aniríem a dormir tard entre cerveses. Em posaria al llit un cop haver plegat les llaunes buides i els cendrers plens, i els plats bruts. Els llençols embolcallarien el meu cos nu, i sentiria la sensació més suau i tendra del dia, la son. I viuría així, tranquila, pausada, calmada, creativa... I potser no m'ompliria del tot, però tampoc em saturaría gens.
Podria incloure't a tu , la única persona que potser no em molestaria, ni em saturaria. I si t'hi inclogués a tu , a més a més, podria crear amb música i bona veu de fons, amb un ambient que et permetés a tu també, potser, viure , potser no plena del tot, però almenys no saturada.
I a la sala d'estar hi hauria , segur, una guitarra i un bloc de dibuixos.
Em llevaria d'hora, em faria l'esmorzar, tranquil·lament netejaria amb música de fons, i em posaria a pintar en un estudi de parets blanques i una taula , també blanca, i molt gran. La finestra de l'estudi donaria al balcó que deixaría entrar la claror reflectida de l'edifici blanc de davant. Amb un cafè a la taula i un cigarro al cendrer fumejant quasi apagat faria els primers esbossos, i potser després aniria a comprar, amb la calma d'un diumenge però sent dilluns o dimarts o dimecres...
Em faria el dinar, inspirat en un d'aquells plats que tu em vas fer aquell cop a casa teva. Em quedaria sosso de collons, i amb una presentació pèssima però comestible. Dinaria mirant la televisió, deixant passar el temps al sofà, i obriria l'ordinador per a penjar els esbossos escanejats, i poder-los enviar. M'adormiria potser, o em posaria a dibuixar, a fer veure que creo coses no vistes mai. Convidaria a sopar alguns amics, aniríem a dormir tard entre cerveses. Em posaria al llit un cop haver plegat les llaunes buides i els cendrers plens, i els plats bruts. Els llençols embolcallarien el meu cos nu, i sentiria la sensació més suau i tendra del dia, la son. I viuría així, tranquila, pausada, calmada, creativa... I potser no m'ompliria del tot, però tampoc em saturaría gens.
Podria incloure't a tu , la única persona que potser no em molestaria, ni em saturaria. I si t'hi inclogués a tu , a més a més, podria crear amb música i bona veu de fons, amb un ambient que et permetés a tu també, potser, viure , potser no plena del tot, però almenys no saturada.
I a la sala d'estar hi hauria , segur, una guitarra i un bloc de dibuixos.
miércoles, 29 de mayo de 2013
No sóc ambiciosa, dins el teu concepte d'ambició.
No vull ser ambiciosa.
Vull ser realista i idealista a la vegada, justa , equilibrada i feliç.
No vull ser una nota entre notable, excel·lent o decadent.
Vull ser unes frases, uns coneixements, unes experiències.
No vull competir, trepitjar.
Vull aprendre, cooperar i gaudir.
No vull sentir enveja, recel, ansietat.
Vull acceptar-me, criticar-me però també ser única. I sentir-ho.
No vull que em valoris pel que semblo o pel que creus.
Vull que em valoris pel que sóc.
Però per a això s'ha de ser pesona, sentiments, comprensió, coneixença, igualtat, detall. Temps. Nen, has de tornar a ser un nen, per a comprendre com un nen creix.
Vull ser realista i idealista a la vegada, justa , equilibrada i feliç.
No vull ser una nota entre notable, excel·lent o decadent.
Vull ser unes frases, uns coneixements, unes experiències.
No vull competir, trepitjar.
Vull aprendre, cooperar i gaudir.
No vull sentir enveja, recel, ansietat.
Vull acceptar-me, criticar-me però també ser única. I sentir-ho.
No vull que em valoris pel que semblo o pel que creus.
Vull que em valoris pel que sóc.
Però per a això s'ha de ser pesona, sentiments, comprensió, coneixença, igualtat, detall. Temps. Nen, has de tornar a ser un nen, per a comprendre com un nen creix.
jueves, 23 de mayo de 2013
Tanquem un final. Adéu? Si, au!
Acabao.
Saps aquella sensació de com buit, i com ple?
Aquella sensació de tot i res, de molt i poc.
Aquella sensació de massa i gens.
Aquella sensació d'acció i de cansament.
Aquella sensació de futur i de passat.
Aquella sensació de pur i clar present.
I ara és quan diuen que comença tot, amb aquella sensació de res: Partim de zero? Partim de molt, cap a molt més!
Saps aquella sensació de com buit, i com ple?
Aquella sensació de tot i res, de molt i poc.
Aquella sensació de massa i gens.
Aquella sensació d'acció i de cansament.
Aquella sensació de futur i de passat.
Aquella sensació de pur i clar present.
I ara és quan diuen que comença tot, amb aquella sensació de res: Partim de zero? Partim de molt, cap a molt més!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)