Des-saturació.

Tinc ganes d'estar sola, amb mi, tranquil·la. Sentint només el soroll dels meus pensaments fluïnt en ordre cap al buit. Sentint la meva respiració, anant al meu ordre, al meu ritme. Sense necessitat de preocupar ni preocupar-me.




Em llevaria d'hora, em faria l'esmorzar, tranquil·lament netejaria amb música de fons, i em posaria a pintar en un estudi de parets blanques i una taula , també blanca, i molt gran. La finestra de l'estudi donaria al balcó que deixaría entrar la claror reflectida de l'edifici blanc de davant. Amb un cafè a la taula i un cigarro al cendrer fumejant quasi apagat faria els primers esbossos, i potser després aniria a comprar, amb la calma d'un diumenge però sent dilluns o dimarts o dimecres...
Em faria el dinar, inspirat en un d'aquells plats que tu em vas fer aquell cop a casa teva. Em quedaria sosso de collons, i amb una presentació pèssima però comestible. Dinaria mirant la televisió, deixant passar el temps al sofà, i obriria l'ordinador per a penjar els esbossos escanejats, i poder-los enviar. M'adormiria potser, o em posaria a dibuixar, a fer veure que creo coses no vistes mai. Convidaria a sopar alguns amics, aniríem a dormir tard entre cerveses. Em posaria al llit un cop haver plegat les llaunes buides i els cendrers plens, i els plats bruts. Els llençols embolcallarien el meu cos nu, i sentiria la sensació més suau i tendra del dia, la son. I viuría així, tranquila, pausada, calmada, creativa... I potser no m'ompliria del tot, però tampoc em saturaría gens.
Podria incloure't a tu , la única persona que potser no em molestaria, ni em saturaria. I si t'hi inclogués a tu , a més a més, podria crear amb música i bona veu de fons, amb un ambient que et permetés a tu també, potser, viure , potser no plena del tot, però almenys no saturada.





                                                           I a la sala d'estar hi hauria , segur, una guitarra i un bloc de dibuixos.

No sóc ambiciosa, dins el teu concepte d'ambició.

No vull ser ambiciosa.

Vull ser realista i idealista a la vegada, justa , equilibrada i feliç.

No vull ser una nota entre notable, excel·lent o decadent.

Vull ser unes frases, uns coneixements, unes experiències.

No vull competir, trepitjar.

Vull aprendre, cooperar i gaudir.

No vull sentir enveja, recel, ansietat.

Vull acceptar-me, criticar-me però també ser única. I sentir-ho.

No vull que em valoris pel que semblo o pel que creus.

Vull que em valoris pel que sóc.

Però per a això s'ha de ser pesona, sentiments, comprensió, coneixença, igualtat, detall. Temps. Nen, has de tornar a ser un nen, per a comprendre com un nen creix.

Tanquem un final. Adéu? Si, au!

Acabao.

Saps aquella sensació de com buit, i com ple?

Aquella sensació de tot i res, de molt i poc.

Aquella sensació de massa i gens.

Aquella sensació d'acció i de cansament.

Aquella sensació de futur i de passat.

Aquella sensació de pur i clar present.

I ara és quan diuen que comença tot, amb aquella sensació de res: Partim de zero? Partim de molt, cap a molt més!

Valoracions i més valoracions.

Diuen que quan estornudes marxa una mica de la teva ànima. Amb el refredat dels últims dies, haurà marxat tota.

"Hi ha coses que passen" Una frase molt profunda. Totes les coses passen, i són coses perquè han passat. Si no passessin, no serien. 

La febre fa veure al·lucinacions, no he tingut febre quasi mai, i tot i així , he al·lucinat massa.

Els cigarros són sinònims d'allò que es consumeix. Si no fumo, no es consumeix res, res no s'acaba?

Tinc el nas gelat, i les orelles envermellides, és la febre, la tristesa o la vergonya..

Estic sola i estic bé, a fora plou a bots i barrals i som a mitjans de maig, tothom diu que hauria de fer calor, jo no m'els crec. I m'agradaria compartir amb algú aquestes tardes febrils de pluges primaverals.

M'agradaria ser un peix en un aquari. Sóc un peix en un aquari. Topo i topo amb el vidre, esperant trobar l'aigua que em porti al mar, sense sortir de la peixera.

El balcó està xop, i se'm mullen els mitjons si surto a fumar. Al mateix temps en que es crema la punta del cigarret, la planta dels peus es refreda i el moc em cau. Patètic.

S'acaba el refredat i s'acaba el curs, i s'acaben moltes coses més que no escriuré aquí, perquè estan fartes de ser escrites.

Surto al carrer, per anar a treballar, i somric de manera genial, sabent que torno a poder caminar, a recuperar una força que dubto haver tingut mai.

Torno a casa, i em poso a escriure, pensant en demà, que acabaré el curs i brindaré amb una ampolla de cava sense alcohol. Insípid, sosso i sense més.

I demà me n'aniré a dormir anelhant un futur que espero, esdevindrà un present més anhelat que el present d'avuí en que sento que m'he recuperat.

I em quedarà el dubte, quan estornudes, l'ànima se'n va o simplement es queixa dient que la tractis  millor i la valoris més?

Aigua.

M'he marejat, les lletres borroses han deixat de ser avorrides, per passar a ser desconcertants, i de desconcertants a inexistents. M'he notat marxar, m'he notat desapareixer, uns segons, dos, tres.
I he tornat en mi. He tornat en mi? Segur? Les parpelles tornaven a obeir, les cames, els braços. Amb mal d'esquena, fora de mi havent tornat a mi, m'he aixecat de la cadira, he demanat permís, he obert la porta, he marxat.

Aigua, l'he notat a la cara i al clatell, el mareig ha disminuït, i l'aire del matí ha gelat l'aigua de la cara, que com petites agulles se m'ha clavat a les galtes pàlides i les ha tornat vermelles.
M'he eixugat les gotes de la barbeta , el jersei gris ha quedat xop, i el mocador del coll ha passat de tons foscos a tons molls. M'he mirat al mirall, he rigut mofant-me de mi, i m'he girat, altre cop cap a la classe.

I no em preguntaré què ha passat, les veus de dins la classe han afirmat que era cansament. Potser si. Realment , tant me fa, mentre tingui pauses d'aigua i aire fred, que em facin tornar. El mal de cap només és una mostra de que estic fent tot el que puc, o això vull creure. Tot i així, necessito aigua, un mar, un núvol. I al mig del mar una illa. Necessito aïllar-me en aquell oasi desert. Aïllar-me allà, de tot i de tothom. Només jo i un oasi, on sempre que em maregi arribin just a temps la pluja o les onades.

Començar, és continuar un final!

Ganes de començar de nou, d'explotar, d'explorar, de nèixer, de ser millor, de crèixer, d'avançar, de donar, oferir, guanyar, perdre.

Ganes de viure, de morir, de sentir, de patir, de ser i de no ser. Ganes de tu, de tot i de mi mateixa. Ganes de valdre'm per mi, de ser jo, i  sent jo, ser millor. Ser feliç.

Explosions?

Tot un seguit d'experiències, felicitat, aprenentatge, reflexions, força, optimisme... Tot això en molt poc temps, tot això que ha estat tant important per a mi, tot això que m'ha fet ... Crèixer.
Tot això ho duia dins un sac, a punt d'explotar per a ser explicat, per a tu, per al lligam tant fort que m'ha fet desitjar durant dies poder deixar volar paraules entre nosaltres, com fulls de paper, com fulles d'arbre, com ocellets de papiroflèxia. Aquelles ànsies, com al principi , quan començàvem a deixar paraules fluïr , jo més que tu. Aquelles ànsies de parlar, de saber que seràs escoltada, de voler ser-ho. De voler transmetre alguna cosa important per a tu, compartir una mica d'allò teu, només teu.
Avuí, em sentia a punt d'explotar, d'escampar-me en milers de síl·labes, de somriures , de mirades, avuí m'hi sentia.
Tot i així per no acabar amb els descobriments, he vist que sé esperar, contenir, escoltar - queda a perfeccionar una mica, però de mica en mica (debajo las sábanas) s'omple la pica (entre las piernas)- Segueixo amb les ganes de parlar-ne, però ara ja no sento l'ànsia, la màgia del retrobament , com un nen amb la mare, o un gos amb el seu amo. He après a trobar el moment suposo?

De fet, crec que hauré de ser pacient, per explosionar en el moment just, per a que puguis rebre tot allò que duc a dins, que em fa il·lusió que sàpigues: Que he descobert gent, que he vist llocs, que he viscut experiències ... Tot de coses noves en la meva vida, coses que m'han passat i he pensat: "Li he d'explicar! Ho hauria d'haver vist! M'hagués agradat que fós aqui!".

Bé,  deixat fluïr tot això que em fa sentir tranquila, em sorgeixen dues preguntes, per a seguir amb les reflexions de la setmana. És egoïsme desitjar explicart-ho, forçar-te a formar-ne part, a interessar-te? Perquè si és així, no vull ser egoïsta. I l'altra... Per què tantes ganes i la necessitat d'explicar-ho només a una persona, tenir la sensació que només aquesta persona sabrà atrapar al vol l'explosió i transformar-la en un somriure de comprensió, de retret, el que sigui?

Una estranya dependència de paraules, experiències. Estrany...