Els temps és simplement, una paraula... Convertida de cop, en centre de l'univers.

Un quart d'hora per a bullir uns macarrons, deu minuts per a menjar-los.
Cinc segons per a començar una discussió, anys per a aprendre a perdonar.
Menys de dos segons per a conèixer una persona, més de dos dies per a oblidar-la.
Mil·lèsimes de segon per a enamorar-te, massa temps per a decidir que s'ha acabat.
Milions d'anys per crear la Terra, dos generacions suficients per destruir-la.
Prop de noranta anys de vida, i aproximadament més de trenta anys necessaris per aprendre a valorar-la de veritat.
Més de seixanta hores de mentides, i menys de dos dies de sinceritat.
Masses segles de prejudicis, i massa pocs segons invertits en eliminar-los.
Més de tres minuts per a fer un llit, mil·lèsimes de segon per a desfer-lo.
Quaranta segons per a vestir-te, vint per a treure't la roba.
Nou mesos de gestació, per a unes quantes hores de part.
Més de vint anys d'estudis, per a potser, menys de vint anys de feina.
Més de deu minuts en perdre el temps, i arribar més de deu minuts tard.
Més de deu minuts amb pressa, per a esperar més d'un quart d'hora.
Menys de deu segons per a prendre una decisió, tota una vida per a penedir-te'n.
Tres dies dins un somni, nou hores en la realitat.


El temps juga amb nosaltres, mentre nosaltres el perdem... I passa suficientment ràpid , com perquè no ens n'adonem. Però , que és el temps? Un joc estúpid inventat per nosaltres, per a ser el centre, ni més ni menys,  de les nostres vides.

El temps passa igualment, no cal anar amb presses , perquè tard o d'hora acabarà passant, amb tot el que el seu pas comporta.

Les incoherències més coherents d'aquesta incoherència de vida...

La estupidesa dels que creuen en la estupidesa dels altres,
les persones interessants que perden interès,
la inocència d'aquells que creuen en la incocència dels infants,
els sords que senten, els cegs que veuen allò que ningú entén,
els que estimen i els timen, els que timen i els estimen,
els que es desesperen esperant massa,
els que somien somnis,
els que es perden , perduts.
Els madurs més immadurs, els inmadurs més madurs.
Els incoherents que es creuen coherents, els coherents més incoherents.

...........

Les incoherències més coherents d'aquesta incoherència de vida...

Adéu , fins mai?

I algun dia oblidaràs, i ho sé, aquella part de tu que va ser meva, i la oblidaràs, i ignorant, li donaràs a una altra persona, i oblidaràs la lluna, i oblidaràs tot allò que vaig ser capaç de dir-te, però segurament, degut a l'oblit, et serà igual... I ho entenc, i jo segurament, imbècil i impotent, t'hauré fet massa important en la meva vida, o hauré donat tanta importància a les marques que m'has deixat, que com a molt, l'únic que seré capaç d'oblidar, serà si aquella part de tu suposadament meva, era la comissura dreta o l'esquerra del teu somriure tant especial... Però bé... Serà un record al que li diré: Adéu, fins mai!
I és que també voldria dir adéu fins mai a la meva intuïció, i potser també , a la meva enveja, ara ja permanent, i és que sóc persona, i encara que no t'agradi, seguiré envejosa de qualsevol persona que faci seu aquella part "meva" de tu... Però sóc persona, sóc persona... I em sap greu, però , com que sóc persona, algun dia, imbècil i impotent , potser donaré més importància al record de l'enveja, que a la comissura, dreta o esquerra, del teu somriure, que si no recordo malament tant em va agradar... Aquest somriure al que més tard que d'hora (espero), l'oblit em farà dir: Adéu, fins mai!

Per tant, adéu fins mai, enveja , que no em serveix de res, espero oblidar-la com més aviat millor... I és que sóc persona, i encara que no t'agradi , no puc deixar de ser-ho.

Els teus somnis.

I els meus somnis ténen forma d'ocell, d'ocell que vol volar lliure, com oreneta, d'ocell que vol quedar-se entre els teus cabells, a la teva espatlla. Ténen forma d'ocell que aixeca el vol, per que no vol quedar-se engabiat en els teus records, i com una oreneta mou les ales per desempallegar-se de tot allò que em reté al teu somriure. I a vegades no puc, i a vegades els meus somnis són com l'ocell que aspira arribar a la lluna, que es queda a mig camí o que, perd les ales o el cacen abans d'arribar a la realitat... I és que els meus somnis són ocells, perquè marxen volant, passen depressa i potser, quan han passat et preguntes si no eren fruit de la teva imaginació. Són ocells ràpids, els méus somnis són ocells, dèbils, petits, lluires? Liures potser també. Són ocells, ocells i punt, orenetes , perquè m'agraden, perque almenys, com les orenetes, els meus somnis també són lliures. I com ocells decideixen on volen anar... I jo vaig triar fa poc en confiar somnis , en deixar que els cuidessis, eren teus , i ara han tornat a mi... Les orenetes emigren , potser tornaran a ser teus... Pero primer m'has de tenir confiança, has de confiar amb mi... I per tornar a començar i poder trobar els teus somnis hauria de saber... Són orenetes, són ... Són... Com són els teus somnis?

Sóc massa... Com tu.

I sóc com sóc, però sóc com tu.

I com tu sóc tendre, i orgullosa també,

i com tu sóc tossuda i social també, 

i com tu a vegades m'enfado,

i com tu, sé perdonar,

i com tu a vegades ploro, 

i com tu no ho voldré acceptar.

Com tu, no voldré acceptar que a vegades veig el món massa gris,

com tu no voldré acceptar que a vegades m'equivoco,

com tu no voldré acceptar, que potser sóc un pél ingénua,

com tu no voldré acceptar, que potser exigero a vegades els fets,

com tu , no voldré acceptar que a vegades voldria ser més sincera,

com tu, no voldré acceptar que duc sentiments a dins, reprimits,

com tu no voldré acceptar que sóc una olla d'emocions a punt d'explotar,

com tu, no voldré acceptar que a vegades no em deixo ajudar.

com tu, tancaré els ulls nerviosa en els moments importants, i tindré mal de panxa.

com tu, em faré expectatives que potser no seran del tot certes, ja saps que com a tu , a mi m'agrada fer-me pel·lícules.

com tu, arribaré a casa potser un dia, i em sentiré buida. I el següent ompliré l'espai buit amb un carinyo incondicional.

com tu, tantes coses... 

Com tu, segurament sabré marcar el cor d'aquells que m'han vist com tu, i sense tu, seguiré sent com tu i et duré dins, al fons del meu cap, sent com jo...

I es que t'entenc més del que et penses, però suposo que com jo, faràs veure que ets la única al món que es sent així, i t'ho recomano, no facis com jo, que em tens a mi.

I com jo, si ho has llegit, et sentiràs violenta, i no acceptaràs la meitat de les veritats, però hi haurà una realitat tendre que no podràs negar, i és que et conec, i tal i com ets tu, sóc jo. 

I si, sóc massa...Com tu, però tu ets massa... Com jo.

PD: I com jo, sóc com jo, negaré qualsevol cosa que hagi escrit, i es que, si que sóc com tu, però sóc també molt meva i el que escric i el seu significat , al meu cap es queda. Un petó, reina de les cuques de llum.

El meu cap és un nus.

I no somiar-te mai de nit, 
i no deixar-te de somiar. 

I no voler voler-te,
i voler-te sense voler.

I esperar no desesperar-me esperan-te,
i esperant no perdre l'esperança.

I estimar-te sense estimar-te tant, ni tant poc,
i sense entendre com és que no t'entenc.

Voler que em comprenguis quan t'intento comprendre,
i comprendre't quan m'intentes comprendre.

I abraçar-te tan si necessites les meves abraçades, com si no,
i somriure't quan no em demanis els somriures.

I preocupar-me quan no em preocupi res,
i que em preocupi res, per preocupar-me tan si com no.

I veure allò que no hi ha,
i no veure allò que hi és.

I afegir àcidesa per l'excès de dolçor,
queixant-se de l'acidesa de després.

I afegir  llàgrimes per evitar un excès de somriures,
creant un riu de preocupacions.

I crear amb la tonteria, tonteries,
i treure del no-res la problemàtica.

I somiar expectatives, expectants,
i trencar així tota la màgia.

I voler el futur en un present,
i voler el present com un passat.

I tenir por de no arribar a l'altura de l'altura,
quan el llistó te'l poses tu mateix.

I intentar desfer el nus que es fa,
quan intentes desfer el que no existeix.




(Simplificar. Hem de simplificar les coses.)

Askatasuna

I veig el sol com surt de la muntanya i com s'enfonsa en el mar, veig com puja la marea i balla amb la lluna sense pressa ni preocupacions, veig les estrelles donant voltes amb calma dalt del cel, i com res pot alterar tot això, veig orenetes entre fulles verdes, i branquillons trencant-se sota els meus peus al passar per damunt, sento l'aigua de la cascada sobre el meu cap , regalimant pel meu cos, enduent-se riu avall les preocupacions, i floto entre onades salades de mars que després de topar amb el meu cos, moren a la sorra de la platja. I res no altera tot això. Veig les formigues impassibles passejant entre brins d'herba que es mouen al compàs del vent, i passegen les formigues durant el dia, per deixar el llegat nocturn dels camps a les cuques de llum. I passa el temps, sense pressa, sense ànsia, i passa sense pensar en les conseqüències del seu pas, i passa sense pensar en el que penso jo mentre el temps passa, i passa mentre respiro, i visc, i aprenc. I cada cop que respiro el temps passa. Però només hi ha un moment en que s'atura, quan el cor es sobresalta i crea reaccions, com per exemple la d'un petó, però ara no hi ha petons, ara el cos es sobressalta en veure les marees pujar, les muntanyes viure, el vent cantar i l'aigua caure entre les meves mans, la lluna dormir de dia i el sol dormir de nit, el meu cos es sobressalta quan res no em lliga, quan, com la natura mateixa, soc lliure i només em va una paraula al cap: Askatasuna!