Dos piedras!

Un sofà i una tarda de gossos, dues pel·lícules xorres i dos cigarros, tres coincidencies i tres cops, quatre mans i quatre peus, cinc somriures en cinc minuts, sis paraules i sis segons, set casualitats i set descobriments... I vull seguir comptant, però és un secret més dur i secret que una pedra.

Vermelles

Merda, merda , merda, merda! Tinc les galtes vermelles tota l'estona! Prou, prou, prou, prou !!
Que no vull emmerdar-me ni aturar-me, que he de fingir ser forta, un tros de pedra, inamovible, inenamorable, inenamoradissa... Per favor! És que no m'ho posis tant difícil, ni tant interessant! Una mica més sosso siusplau, més normal, menys atractiu... Posa-m'ho fàcil i marxaré, o massa difícil, que també, però la merda és que fins ara ha estat massa divertit, interessant. Bé.. Deixem-ho  estar, tinc les galtes massa vermelles com per explicar-me decentment...

This is the beginning.

Torno a començar: agafar impuls, un ritme brutal, de baixar per aigües i ràpids que no sé on em portaràn. Al menys aquest cop no vaig lligada a cap tronc que m'estanca, i m'atura. Rellisco entre les pedres suaus, i les fulles dels arbres i l'aigua clara. I aquest cop, entre la pressa, no tinc por, ni necessito calma, ni vull un mar, ni una illa. No necessito agafar-me enlloc, perquè jo sola, ho puc tot, sí aquest cop.  

Caic d'una cascada, emocionant, refrescant, renovadora, i quan començo a estancar-me en un mirall d'aigua massa bonic, em deixo portar, i segueixo fluint, com l'aire, que no  m'atrapin, com l'aigua, que no m'estanquin. Com un foc, que no m'apaguin, i com la terra, que no m'aturin.

Barrejar-ho tot, ser un , el cap a l'aire, sentir-me lliure, el cos com aigua, viva, el cor com foc, encès i ple d'esperança, i els peus, a terra, per córrer quan faci falta i sigui necessàri fugir de tot allò que fa poc no em deixava ser jo. 

I no en diria fugir, però sí que caminaré cap a una destinació totalment diferent a aquelles illes, records que em mantenien en un món reduït. Caminaré cap al començament de tot allò que vull, cada cop més ràpid, a salts els dies que sigui feliç i arrossegant els peus quan no ho sigui tant, però cap a una direcció diferent, agafant impuls, tornant a començar a cada passa, a un ritme brutal per aigües i ràpids que no sé on em portaràn.

http://www.youtube.com/watch?v=YaenB-_crmE

Estúpid i intrascendent

Sí, m'agrades, és curiós perquè no ho penso verbalitzar en anys! No penso fer-ho! Encara sort que ho accepto... Però és que no puc mentir a les meves galtes vermelles... És que em sento viva, després d'un llarg hivern que dura des de l'estiu. He reviscut sola, m'has motivat a fer-ho però això ha estat perquè jo t'he deixat. És a dir, no és amor. M'agrades i prou i això m'anima, em fa veure els dies més divertits, més positius, fa que em torni a enfadar sense motiu, a sentir-me la dona més guapa del món, o la més lletja. Em fa tornar a sentir d'una manera tant estúpida com intrascendent. És res, però sent res significa molt per mi. I m'arrenca un somriure gegant molt de tan en tan, però me l'arrenca. I no vull res més, ara estic bé, estúpida i intrascendent!

Buf.

És tot el que penso, inspira , expira i no et preocupis massa, no et preocupis més. T'agrada i prou. No hi donis voltes i ja es veurà.

Començar la casa per la teulada.

No tindria teulada, tindria terrat. Segurament un terrat vell, polsegós i oblidat de tothom i de ningú. Aquest terrat tindria de tan en tan , alguna peça de roba estesa esperant el sol entre algun núvol. I quedaria preservat per la intimitat gràcies a una porta vella i atrotinada com el terrat però persistent i forta.
Les escales serien segurament d'aquelles altes i estretes, difícils de pujar i de baixar; i la barana de fusta fosca tacada de brutícia, seria l'únic element mínimament acollidor i denotador de vida.
Al sisè pis s'obriria una porta ja més nova, com de fusta cara, però d'imitació, molt simple, sense fil.ligranes i amb un pany de metall gens combinat amb el color de la porta. Tindria, el pany, taques de suor i òxid a causa de les més de 96 escales i de l'ausència d'ascensor. Però independentment de l'etètica de l'escala, entraries a la casa i et delectaries amb colors blau cels acollidors, parquet del cutre, però parquet i rajoles clares a la cuina. Al rebedor et trobaries fotografies familiars, festives, amigables, i segurament un armari vell reutilitzat ple de jerseis deordenats i mocadors pel coll en estat de caos acollidor. Passaries a la sala d'estar del pis de menys de 30 metres quadrats, és a dir, segurament seria sala d'estar i menjador a la vegada, separada per una línia imaginària de la cuina. Les parets de colors clars, potser verd o blau cel o crema, anirien acompanyades d'un sofà blau marí d'aquells que s'enfonsen quan t'hi seus, crec que es diuen "puffs". I al costat suposo que hi hauria un sofà decent, de dues places, heretat o reutilitzat un dia dels trastos, cobert amb una manta vella i blava, o amb un llençol d'estampat tímid. No sé si hi hauría televisió, però segur hi hauria una peixera, amb algun peix pallasso, o una medusa, situada en una tauleta davant del sofà.
No hi faltaria un caballet i un pot de pintura readaptat com a guardiola, i segurament un cendrer per a le bones i estranye ocasions en que vindria un cigarro a la boca.
A la cuina, una màquina de fer cafè, un forn, uns fogons de gas, una nevera i poca cosa més. Menjar del de sempre, i calendaris inútils buits. Una finestra molt gran a la cuina!
I finalment una sola habitació, amb un llit de matrimoni, enganxat a la paret, un armari clar i una taula amb un ordinador portàtil apagat i una tassa de cafè fred del dia abans. I al sostre una constel.lació gegant que ocupi tots els espais i que brilli en la foscor, relaxi i relativitzi els malsons. Penjat d'alguna estrella, el mític i vell atrapasomnis, i a les parets antics dibuixos, lletjos i bonics. A terra algun mitjó.
I el lavabo, tindrà una banyera on m'hi adormiré de tan en tan, i on regaré les plantes que guarniràn l'únic balcó petit i estret i vell però acollidor que tindré, i on m'asseuré a pensar i començar cases per la teulada.

Cagada, supercagada i supercagadíssima.

Saps aquella sensació en que comences a pensar-hi massa? A mirar masses fotos? Rellegir missatges? Recordar xorrades? Tenir ganes de compartir més coses? De començar-ne de noves? Aquella sensació de somriure permanent que feia un temps havies oblidat. Aquella sensació que m'agradava tant... Bé, doncs ara la tinc... I el primer que em passa pel cap és : "Cagada, supercagada, supercagadíssima".