Espero

Estic nerviosa, amb un nus a l'estòmac, mirant el mòbil cada mig minut, i m'irrito a mi mateixa. Però és dolç.
Serà més dolç quan surti de casa, i sera dur si al final no em crides, però no em corre pressa.

És un moment dolç, ens estem posant a prova, jo tinc por, com ja he dit mil vegades, però la posaré a prova. I em tremolen les mans, i les cames, i crec que l'oxigen no arriba al meu cervell i necessito tranquilitzar-me... No és la primera vegada que faig això, i com és que segueixo com sempre? Que irritant! Per favor!

I com et saludo? Com em vesteixo? Com em tranquilitzo? Com es feia això de respirar, recorda-m'ho!!!
I de què parlem? I com recordo tot allò del que et volia parlar? I com em reprimeixo? I com sóc sincera? I com em deixo anar? Impossible...

Bé, impossible no, encara podem triar la opció del possible, però deixa'm primer que miri el mòbil, i deixa'm somriure en veure que m'has contestat, i deixa'm baixar pel carrer recordant com respirar, i aleshores, trauré totes les cartes i ho tornarem tot a lloc... Espero.

Pors

Tinc por.

Por de mi, por dels ulls tancats, que no han pogut veure la por abans. Tinc por des de molt petita, una por molt humana, i com a molt humana i universal, també insignificat però pesada.

1. Primer era la por a no ser perfecta, la por a no estar a l'altura de tot, d'aquesta en va nèixer l'ogull.

2. Després va venir la por a la soledat, un gran mur que es va erigir , maquillant l'orgull i la perfecció, elevant-los en un banal intent d'aixecar el vol i trobar-me.

3. Entre aquesta por i la següent, va venir la por d'estimar i no ser estimat, la por de no ser triat i no ser volgut, la por de no estar a l'altura (però no a mode general, sinó que d'aquella persona en concret).

4. La següent por va ser la de l'adéu, que de totes es la que n'he sortit més convençuda, i la que he treballat més. Amb l'adéu va marxar la por a estimar (doncs ja no esperava ni estimar massa, ni ser triada, ni estar a l'altura). 

5.Va venir com un huracà la por al sexe (tot i algunes experiències prèvies, sempre hi ha la por de la primera vegada, en què una mica es barregen totes les altres pors que he dit anteriorment, i que vaig decidir vèncer amb un fusell i un tir al cap, ràpid i de cop, i la vaig matar sense més, aprofitant una víctima que no pogués fer-me nèixer més pors que la del retrobament.

6. La por del retrobament era mútua, i la situació va ser senzilla, deixant un període llarg sense pors, en principi, ara es veurà que realment n'estava ple.

7. La por més maca: La por a estimar, en el punt tres explico ja el procés de pors, i el punt quatre, bé, és el condicionant complert de la por que tinc ara a estimar: Gràcies!

De la por d'estimar n'extrec la resta de pors que he dit, i s'hi ajunten totes en un cocktel brutal d'hormones, i pots de gelat acabats sencers en tardes d'espera.

I tot i ser la por més maca, n'hi ha una que ara mateix se m'està fent molt dolça i cruel a la vegada, la pitjor de les pitjors de les pitjors pors... La por a tornar a estimar, de començar de zero...

I no sé com fer-ho , estic més perduda que... En fi, miraré de treballar-ho, perquè crec que m'agrada fer comptes enrere, i després de moltes pors amagades, aquest cop les vull afrontar, perquè val la pena tornar del deu al zero, i un cop al zero caminar de nou.

Vent.

Sé que no aniré massa lluny sola, sé que no vaig sola.
Sé que deixaré moltes coses enrera durant la vida, i encara més en la mort.
Sé, però que pel camí, en deixar-ne unes , en guanyaré d'altres.
I anem fent, un llarg camí, un gran tòpic, un petit somni.

I em sap greu, perquè , marxaré ràpid, com les orenetes en arribar l'hivern.
Però potser tornaré, quan torni a fer calor, i les galtes vermelles omplin el meu nou camí altre cop.
Com el vent que durant dies, la tramuntana, ha assotat les meves orelles, fent-me escoltar,
seré intangible, inabastable, però present.

I he après tot això gràcies a allò que he deixat enrera, i gràcies a allò que estic vivint i que viuré.
I trobaré a faltar tot allò que ja no hi sigui, i sé que trobaré a faltar aquells que han acariciat el meu present i el meu passat.
Sé, que a partir d'ara assaboriré molt més les carícies que no pas el temps.
I que no se'm trobi a faltar, que segur que torno, com les orenetes, com el vent que porta una cançó coneguda, estimada, a les orelles, com el vent que duu les paraules que es diuen, i que oblida les escrites.

I no passa res, canvia la cançó, i marxo, canvia, i torno, i prenc decisions airades i ràpides, però he aprés a decidir.

Sé que ser volàtil no serà la meva màxima virtut, sé que m'equivocaré en decidir mil i un cops, i sé que marxaré moltes vegades havent lluitat massa poc, però lluitaré molt, per a que el dia en què sàpiga per què lluitar, no em rendeixi mai.

Com la tramuntana, que si cal, aixeca la més gran de les onades, arassa amb el més gran dels focs, o fa parlar el més frondós dels boscos, com el vent, que molesta si bufa massa, però es troba a faltar si bufa massa poc.

I no hi ha més, seguiré en el peu del canó alla on sigui, i sé que m'equivocaré, sé que tinc el no, només em queda el sí.

cançó campes 2014, inoblidables.