Anar fent.

Ja no és el mateix, llegeixo fa un any els textos del blog, i penso: "canviaria moltes coses" o "ja no ho sento així".
És motiu d'orgull veure'm avançar -egoïstament,sí- però avançar. Veure que puc aprendre, fer recompte i pensar que creixo, no decreixo. Que em faig gran, i maduro als ulls de la gent de la meva edat, i dels més petits, els grans, seeeempre seràn més grans , i en conseqüència "suposadament més madurs" -mentida.-.

Però està bé, no necessito a ningú que em confirmi que avanço o no. Jo ho sento així i l'important és com ho sento jo, perquè avançar, i ara està demostrat amb fets i temps , em fa feliç.

Sentir que cada dia és diferent, que no sempre penso el mateix, que canvio d'opinió i d'humor, que hi ha dies que sóc creativa i dies que no, que hi ha dies que sento i dies que no, que hi ha dies que canviaria el món i dies que el deixaria tal i com està. I vaig fent - ric- fa gràcia, de fet, perquè en el fons, tot es limita a anar fent, i egoïstament voler anar fent, al meu ritme , si, però es que si jo deixo de fer condicionaré els "anar fent" dels altres, i aquí s'uneix tot.

Avançar veient que tot un cúmul d'egoïstes "anar fent" conformen la gent que t'estimes i la gent que avança amb tu, i es queda, amb tu i amb el teu egoïsta anar fent.

Reflexions que queden als àmpits de les finestres reposant.

Estic llegint un llibre, no sé si massa bo, o massa dolent , o massa... Estic llegint un llibre. És la informació suficient i necessària de la qual es dedueix el fet que estigui reflexiva. M'ha fet reflexionar, molt, potser massa -somric-.

                                                         * * *


He caigut en el que caic sempre, les acusacions de la gent m'afecten, més del que la gent es pensa quan deixa anar acusacions o afirmacions irades basades en anàlisis errònies de la meva persona. L'egoïsme és una de les acusacions que he rebut per part teva i que potser m'han afectat més. Diuen que una acusació t'afecta i et molesta si és certa. Però bé també molesta si és errònia no?

Podria creure'm això. Sóc egoïsta. Sí, molt trascendental, una part de mi que he de canviar, que profund. Però en el fons, aquest egoïsme incipient és el que m'ha dut moltes vegades a mirar de comprendre't, a mirar de pensar més en tu que en mi. No penso tant en el meu egoïsme en sí, si no en els teus motius per afirmar que sóc el melic del meu món. Què t'ha fet pensar que només penso en mi, què t'ha fet creure que totes les accions que desenvolupo giren només en el meu propi benefici? Això era el que m'inquietava més, ja que des del meu parer havia invertit temps i esforços en buscar una felicitat compartida, no només amb tu, amb tot el meu entorn, amb tota aquella gent que creia o crec important.

És un sentiment frustrat, com si inverteixes molt temps cuinant per a un dinar familiar amb tota la esperança possible i et retreuen que enlloc de fer -per exemple- canalons , has fet paella perquè és un dels teus "suposats" plats preferits. Doncs així em veia jo, asseguda a una taula amb totes les mirades plenes de recança centrades més en el meu suposat egoïsme, que en el plat que portava hores cuinant amb dedicació, i esforç perquè no sé cuinar massa.
I la pregunta ve: Algú s'ha fixat en el gust del plat que he preparat?

De tota la gent de la taula, qui era la més egoïsta? El que ha preparat un plat -el seu preferit, però per a tothom- o els que se l'han menjat amb recança perquè l'atribuïen a un resultat d'egoïsme per part del cuiner?


                                                       ***
I aquí ve si fa no fa la reflexió: Podría buscar solucions a tot aquest nus sobre les acusacions, certes o falses. I sobre l'egoïsme cert o fals de la meva persona.


Si fòssim en un judici , podría al.legar que és egoísta titllar a algú altre d'egoísta. Que és ser poc reflexiu, ja que tots ens movem egoístament en el fons i no es pot negar.
Podríes encobrir el teu egoísme com si d'una obra de caritat es tractés : "miro d'obrir els ulls , d'aquells encegats per si mateixos". Que bonic, i que trascendental. Però no.


Hi ha diferentes qualitats, qualitats compartides i d'altres que no, però l'egoïsme, és única en tothom. O almenys això crec jo. Fins i tot el més generós dels generosos i altruïstes fa les coses per als altres -oh, si !- però buscant el benefici o el benestar propi, aquell -ben preuat i moltes vegades utilitzat com a chivo expiatori- sentiment d'utilitat.

No hi ha més, i no és dolent, i per tant i en conseqüència , ser egoïsta no es ser mala persona, és ser persona. Com en tot, s'ha de trobar un equilibri i s'ha de ser autocrític, però al meu parer no hi ha ningú suficientment equilibrat ni autocrític que pugui tenir el luxe de permetre's acusar a l'altra gent d'egoïsme.

I aquí ve, que potser sí que sóc com un cuiner que només cuina els seus plats preferits, però el que importa és que els faci el millor que pugui si són per a la gent que s'estima. I evitar, quan va a dinar a casa els altres, d'acusar-los perquè s'han dedicat a fer el seu plat preferit.


És qüestió de gustos , i de respecte.

                                                                   ***


I aquí deixo anar el meu plat, que aquest cop no és el meu preferit , però no l'ha de tastar ningú més, així que si m'ha quedat malament , demano disculpes però aleshores que no tastin el menjar que queda als àmpits de les finestres reposant.

Te repites más que...

No és que tingui un moment lúcid ara mateix, és quasibé la una de la matinada i he sentit que em ve de gust esciure. No té un especial per què. Potser sento que fa molt que no escric , que no m'escolto. Em costa, de veritat, però es que si m'escoltés segurament acabaria fent un melodrama de la meva persona, el meu futur, la meva situació sentimental - bla, bla ,bla - Me n'he cansat una mica dels monòlegs insulsos i reiteradament monotemàtics. I és que sempre escric quan necessito escriure, i necessito escriure o bé quan estic estressada, o quan tinc mal d'amors  o bé d'amors, o quan necessito cagar-me en algú. Per tant sóc com aquells escriptors de sagues que decideixen allargar amb un segon llibre el llibre anterior, no perquè sigui un èxit, ni perquè sigui necessari sinó perquè simplement no saben canviar el tema sobre què escriure.

I podem aplicar el patró també a molts altres aspectes de la vida d'un, que allargues perquè no has trobat o bé millors camins, o bé una manera de tancar-los. Es pot aplicar a estudis, relacions, menús, series de televisió, trucades de telèfon, converses...

El típic "te repites más que el ajo". Bé. Doncs. Després de tornar a escriure, sobre un tema que tampoc he fet servir mai de la vida -ironia- el tema del típic "escric per escriure". He arribat a la conclusió, que no sóc més interessant ni més original. Que si no escric es per que les coses em van suficientment bé , suficient com per que el melodrama no s'apoderi de la meva part "escriptora". I ja m'està bé, tornaré a escriure de tant en tant sobre algun tema súmmament original com per exemple: "Escric per escriure per que no tinc res millor a fer."

I anirem tirant, que la vida pausada d'estiu rollo estrella damm no deixa de ser entretinguda, excepte a considerables hores de la nit, quan t'ha fet mandra sortir de festa o a prendre algo, o a prendre vent i et resignes a seure davant de la pantalla a escriure per escriure i repetir-te més que un cura a missa. 

I aleshores ho penges a un blog esperant que no matis a ningú d'avorriment, tancant l'ordinador , fumant un cigarro i anant a dormir deu minutets després pensant: "A mi se'm repeteix el pebrot més que l'all, no hauria d'haver canviat la frase del text?".