On comença un somni?

M'agradaria saber si entre el vent, que mou l'atrapa-somnis, hi ha totes aquelles paraules que van quedar tancades dins la meva habitació. M'agradaria saber de què estan fets els somnis, com recordar-los, com repetir-los, com allargar-los deu minuts més, un dia, una vida. Tot un dia amb el somni de poques hores al cap. Tot un dia donant-hi voltes, sense trobar-hi sentit, sense trobar sentit als sentiments que m'ha despertat, sense trobar sentit a les pors, als lligams, a l'atracció. Com un somni pot donar sentit a tantes coses i la realitat treure'l? Com un somni pot fer més apacible la vida, més fàcil, sencilla. És com una segona vida, però si t'agrada , la recordes, sinó tens l'opció d'oblidar-la. Un somni és com un conte, tu tries quan s'acaba, i si ho fa o no, en un moment feliç, un final feliç. En el somni d'avuí he sapigut triar, aquest cop si, i inconcientment, el lloc correcte i l'instant correcte. Malhauradament com sempre, he acabat obrint els ulls, a la llum desagradable del matí, al mal de cap incomprensible de ressaca inexistent, a la realitat , suposo. Però la meva pregunta és, fins a quin punt, tot el que visc en un somni, tot allò que sento discerneix tant d'allò que la realitat em desperta, em fa sentir. 

Fins a quin punt tot és un somni o ho deixa de ser? On comença la realitat d'allò que jo crec real?

Indiferència, indispensable?

Sempre he pensat, prefereixo una bofetada a ser indiferent. Ho prefereixo. Prefereixo odi, ràbia, pena, compassió. Qualsevol cosa, qualsevol emoció que demostri que existeixo. Qualsevol paraula amb més d'una síl·laba, qualsevol frase amb més d'una paraula: Encara que sigui una paraula que digui que no hi haurà més frases, més paraules. 

M'és igual. Tot menys indiferència, tot menys això. Prefereixo silenci, sempre i quant em demostri que no sóc indiferent. 

Sempre he tingut por a la indiferència, sempre. I sempre la tindré. És el pitjor que pots sentir o et pot inspirar una persona, ho sé. I per això em dol. I a mi el dolor no em fa indiferent, em fa silenciosa. I no, no demano, com es pot veure, ni estima, ni amor...No obligo a sentir res positiu cap a mi, però siusplau, almenys, ni que sigui, negatiu. És estúpid però em conformo. Prefereixo negativitat, la contrarrestaré. Positivitat, la estimaré i valoraré. Però davant la indiferència, em tornaré impotent, silenciosa. Ho sé, perquè simplement em recorda la ignorància, la no-necessitat d'una existència. I no vull, egoïstament, com tothom, no existir. 

Espero que la indiferència sigui temporal, i que es trenqui el silenci i els monosíl·labs quan això passi, encara que sigui per dir un: Hola tros de gilipolles. 

M'és igual. Em conformo, em conformo. Perquè ser indiferent per a algú, que és important, és com perdre un tros de món que et pertany, com si et treguèssin aire, com si et faltes l'aigua, com si en mig d'una paraula hi faltés una lletra. Indispensable.

Un petit incís.

Un baf que surt entre llavis esquerdats de fred.

Unes mans agafades per mantenir l'escalfor d'allò que mai s'ha apagat del tot.

La foscor clara de la netedat de l'aire.

Una mirada de por naïf, tímida, enrere.

Un somriure sorneguer que minva la por i augmenta la vergonya, i fa crèixer la complicitat.

Tot de paraules que flueixen, records d'infantesa que s'evoquen.

De sobte un projecte futur dins la ment d'una de les mans, o de les dues no se sap.

Un viatge, un camí, una visita a un record. 

Les passes acompassades trencant silencis momentanis.

L'expiració del fum de tabac, la seva escalfor.

Un petit incís, per a mirar el cel. Una de les mans estreny la pressió, apropa l'altra, immortalitza el moment. Ho ha notat? Ha notat la importància d'aquest segon? La oblidarà? 

Un petit incís em diu que la importància resta en mantenir el segon dins la mà, aferrat, sense deixar que s'escapi entre els dits, freds, encarcarats. Un segon, un minut, vint minuts de no-res, una hora. Que realment van tenir importància, sé que per les dues mans que s'aferraven. Però en la meva va nèixer una sensació de calidesa que contrarrestava qualsevol fred, qualsevol por.

Un cel ple d'estrelles, sense lluna.

Una lluna que era encara allà, amagada.

Un cel que permetia veure més enllà, un cel que potser va permetre'm veure les ferides que creixien en la teva mà, del fred, però que em va amagar potser d'altres que no he arribat a veure a temps. 

Un petit incís:

Un petit-gran record. Un gran cel, un petit instant, el cor em va fer un salt no ho negaré, i el cor, per primera vegada, que no el cap, em va fer un nus a l'estòmac indicant-me que seria un d'aquells moments que esdevindrien importants. Un d'aquells moments que apareixerien com a incís o parèntesi en els dies grisos, i que em farien recordar tots els sentiments que van aflorar en les dues mans, evocant-los cap a mi altre cop. Fent fora possibles, fredes i esquerdants llàgrimes.

Un incís, un simple incís m'ha fet somriure, deu segons avuí, havia de dir-ho, acceptar-ho, fer-t'ho saber. Perquè tant de bó, i ho he desitjat avui, trobis un incís de tot el que hem viscut que et faci somriure quan el fred no permet la vaga escalfor que t'he pogut donar.