S'acosta temps per a mi i per a tot!

Expectatives d'un estiu genial. Ple de somnis com l'any passat, ple de somriures. Ple d'adéus? No ho sé. Poc a poc tot prén sentit dins el meu cap, les preguntes amb silenci com a resposta, les respostes amb silenci com a pregunta. El silenci, no em sap greu, tampoc el soroll. Tot té sentit, tot té un perquè i tot és trobar-ho. Seguir somniant. Trobar temps per a mi i per a tot el que em fa a mi, el que em fa somriure. Estiu! Estiu!

Galtes vermelles, jo?

Em va anar bé, sí, molt. Em va agradar veuret i sentir-me tranquil·la, sense presses ni pressions, només amb un to lleu de color vermell a les galtes, lleu? No , no crec. Vermella com un tómaquet, amb les orelles cremant. Però és que sóc així. I realment és un record dolç que m'ajuda a millorar mals moments, un record divertit, que acaba amb les meves galtes vermelles, però comença amb el motiu que em fa pujar els colors. Ja saps quin motiu és.

Lentament

Caminar lentament, amb ganes de veure't, vèncer els nervis alentint els passos. Mirar amunt, i no trobar resposta, sentir un nus a la gola, respirar a fons, sabent que no sé res del cert, que tot queda per inesperat. I així ja està bé.

De balcó a balcó

A mi, que tant necessàries se'm fan les paraules, les frases, el seu simbolisme. M'ha costat d'entendre. Sí, ho sé, que a vegades, un gest, un somriure són més que suficients. M'ha fet falta una tarda de dimarts, al sol de primavera quasi estiu. M'has fet falta tu, petit nen del balcó de davant, petit, expressiu, analfabet.

Sense paraules m'has fet entendre, que estaves content de veure'm, dient coses inintel·ligibles, m'has cridat l'atenció i has somrigut quan has vist que jo, asseguda i seriosa et deia hola. Cap mena de sentit tenia el fet que jo et parlés, tu t'has quedat immutable davant  les meves inútils paraules. Fins que no he somrigut no ha aparegut cap  indici de connexió, i llavors tot de gestos: Tu m'imitaves, jo t'imitava, quan veies que no estava pendent, m'has cridat, i llavors miraves enlaire, i ho he fet jo. I m'has ensenyat una petita papallona que passava totalment desapercebuda entre els colors de la ciutat. 

M'has ensenyat un somriure innocent, d'aquells que ara costen de trobar, despreocupat. I m'ha tranquilitzat, la teva bona fe, els teus jocs de balcó en balcó. Les teves ànsies d'apropar-te amb la petita maneta de color de cafè, jo he allargat la meva, i t'he tingut a prop, a molts metres, però a prop. En fi, gràcies petit nen del somriure innocent. Demà a la tarda tornaré a ser al balcó. Espero que innocentment tornis a sortir gatejant a jugar fora, al balcó brut, empolsegat i ple de trastos, espero que em regalis un altre somriure i cridis esperant gestos, no paraules. I m'ensanyis a veure el món més amable, més tendre, més expressiu, més senzill.

Un oasi.

Un oasi, on res no s'atura, on el món no es para, no espera. Un oasi on tot passa, però tranquilament, on el rellotge atura les presses, on el cel no es diferencia del mar i fa etern l'horitzó dels dies d'estiu, on les rutes d'orenetes es difuminen poc a poc. Tot sembla etern allà, etern i impassible, inamovible. Tot passa i torna, tot esdevé un cicle, que passa entre el fred i la calor, la llum i la foscor. Un cicle de proximitat i llunyania, un cicle on tot gira, però hi ha coses que no canvien, que es mantenen sempre igual. Que sempre són allà i no deixaran de ser-hi. Coses que continuaran enterrades a la sorra, com petits tresors, que fa falta descobrir i redescobrir dia dia poc a poc. Coses que constantment em recorden que existeix un petit oasi , cada cop més gran, on es veu tot més senzill, on existeix tot, on existim nosaltres.