Buscant la lluna

No pensava que fós així, tant així que amb poc de no veure't se'm caigués el món a sobre.

És tant dolç i perillós que ho desitjaria al pitjor dels meus enemics, és estrany i a la vegada dolorós, veure'm tant vençuda, deixant-me en mans de l'esperança una vegada i una altra, cada vegada que no et tinc a prop. I serà una tonteria, però m'adono que des d'un principi he estat amant voraç del rellotge, dels dies, els mesos, les nits i l'insomni.
De comptar en aquelles llargues hores els segons que em queden per veure't, i no és ni molt menys original. Suposo, i encerto segur amb la hipòtesi, que en aquest moment hi ha milions i milions de parelles que s'enyoren.

Però amb un rellotge on el temps és etern, en una història que desitges que no acabi mai, el temps perdut entre un segon i l'altre és per a tu una massacre. I penso: com collons hem acabat així, com puc ser tant amant del temps que passo amb tu, i tant enemiga del que perdo?

 Fins que caic en allò tant cert com que mai el temps és perdut, i que potser en aquests moments en que com una adolescent desesperada (que potser encara ho sóc) desitjo veure't, et tinc amb mi sense adonar-me'n.

I si, quan caic en això no puc evitar somriure, però no fotem! En un dia tant fred  com el d'avui no necessito saber que ets al meu costat, necessito tenir-te al meu costat, que fa fred collons, i t'enyoro i em poso de molt mala lluna , o de la cara de la lluna que no es veu.

Que avui per molt que l'he buscat, no l'he trobat, la lluna, i a tu tampoc...

Neguits.

Podria ja, a aquestes hores, i per tal de no estudiar, posar-me a escriure perquè sí, però no és el cas... Tinc un neguit estrany  que ha despertat de cop, un sentiment que no sé si sé gestionar massa. Unes ganes boges de parar on ets tu, unes ganes boges de marxar corrent a la vegada.

Lo nostre no han estat mai les cartes, millor les paraules dites quan cal i on cal.
Existeix un nosaltres que m'enamora cada vegada que es pronuncia, i que m'embafa i em fa anar no sé on i no sé com.
Tinc constantment al cap el perfil del teu front, el teu nas, les teves celles... Els teus ulls secretament clars amagats i estrets mirant la carretera, concentrats.
Impreses com si fossin tatuatges les teves empremtes dactilars a la meva mà, l'inoblidable i dolç contacte.

Crec que m'he oblidat d'escriure perquè viure amb els cinc sentits això que sento, s'ha tornat una prioritat, però més enllà d'això, crec que m'havia oblidat d'escriure, perquè més enllà d'un bloc, sóc més conscient que mai, que estic escrivint un present que serà llarg, i prefereixo grabar-ho en la memòria, i que si me n'oblido de gran, siguis tu qui m'ho recordi i no una pila de paraules velles i desfigurades en una web que farà temps, no mirarà ningú.