Es mou, sense parar inquieta, tremolant, amunt i avall, sense ritme ni compàs, sent pressió, veu la foscor sota seu, i intenta sortir, amunt , molt amunt.
És un alè d'aire capturat sense més, de cop i volta, engolit per una onada, rapida i clara. És inestable i petita, i té por d'explotar, poca cosa la protegeix, no té direcció ni destí, i vagareja perduda quan la mar s'enrampa.
De cop s'allibera a l'exterior i corre lliure, esbitza cops a l'aigua que l'havia capturada, i fa crèixer onades irades i dolgudes per la traïció, es mou pertot, i no para de colpejar la superfície de l'aigua que ocupa tot allò visible a la distància.
Després d'hores i hores colpejant, es va aturant, baixant el ritme, no pot més, la resistència i les pors, esdevenen mica en mica res, i la ira s'apaivaga com si es tractés d'una alenada d'aire que s'acaba.
Inspira per última vegada, s'omple tant com pot, mira l'horitzó vermell del capvespre, i després de tot i de tant, anhela la mar calmada que veu sota seu.
No és una derrota, no era resistència, eren pors, i malgrat hagi passat poc temps de la batalla, no pot evitar tancar els ulls, inspirar encara més, i submergir-se en aquella aigua, que pot calmar amb la màgia dels millors mags, el més inestable dels huracans, fent que torni a ser bombolla.
miércoles, 10 de septiembre de 2014
lunes, 1 de septiembre de 2014
Caure del no-res.
Has caigut del no-res, tu què t'has cregut?
Tens les coses clares, no com jo, tens clar qui ets, no com jo, què busques no com jo, quant hi apostes i per què.
A mi encara em queda molt, per aprendre i per entendre.
I per primer cop, crec que és una història que no he d'escriure mentre passi , per por a que se m'escapi, és una història que escriuré un cop hagi passat, per què res em tranquilitza més que saber que aquest cop no tinc presses, sí pors, però al costat d'algú que té la màgia de tranquilitzar-me , ja es veuran, ja les trobarem.
I una mica amb les meves pors, em deixo caure a les teves mans, no crec que puguis, però intenta abraçar-les, encara que sigui a la força, que sóc difícil d'atrapar, com l'aire.
Tens les coses clares, no com jo, tens clar qui ets, no com jo, què busques no com jo, quant hi apostes i per què.
A mi encara em queda molt, per aprendre i per entendre.
I per primer cop, crec que és una història que no he d'escriure mentre passi , per por a que se m'escapi, és una història que escriuré un cop hagi passat, per què res em tranquilitza més que saber que aquest cop no tinc presses, sí pors, però al costat d'algú que té la màgia de tranquilitzar-me , ja es veuran, ja les trobarem.
I una mica amb les meves pors, em deixo caure a les teves mans, no crec que puguis, però intenta abraçar-les, encara que sigui a la força, que sóc difícil d'atrapar, com l'aire.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)