Aigua.

M'he marejat, les lletres borroses han deixat de ser avorrides, per passar a ser desconcertants, i de desconcertants a inexistents. M'he notat marxar, m'he notat desapareixer, uns segons, dos, tres.
I he tornat en mi. He tornat en mi? Segur? Les parpelles tornaven a obeir, les cames, els braços. Amb mal d'esquena, fora de mi havent tornat a mi, m'he aixecat de la cadira, he demanat permís, he obert la porta, he marxat.

Aigua, l'he notat a la cara i al clatell, el mareig ha disminuït, i l'aire del matí ha gelat l'aigua de la cara, que com petites agulles se m'ha clavat a les galtes pàlides i les ha tornat vermelles.
M'he eixugat les gotes de la barbeta , el jersei gris ha quedat xop, i el mocador del coll ha passat de tons foscos a tons molls. M'he mirat al mirall, he rigut mofant-me de mi, i m'he girat, altre cop cap a la classe.

I no em preguntaré què ha passat, les veus de dins la classe han afirmat que era cansament. Potser si. Realment , tant me fa, mentre tingui pauses d'aigua i aire fred, que em facin tornar. El mal de cap només és una mostra de que estic fent tot el que puc, o això vull creure. Tot i així, necessito aigua, un mar, un núvol. I al mig del mar una illa. Necessito aïllar-me en aquell oasi desert. Aïllar-me allà, de tot i de tothom. Només jo i un oasi, on sempre que em maregi arribin just a temps la pluja o les onades.

Començar, és continuar un final!

Ganes de començar de nou, d'explotar, d'explorar, de nèixer, de ser millor, de crèixer, d'avançar, de donar, oferir, guanyar, perdre.

Ganes de viure, de morir, de sentir, de patir, de ser i de no ser. Ganes de tu, de tot i de mi mateixa. Ganes de valdre'm per mi, de ser jo, i  sent jo, ser millor. Ser feliç.

Explosions?

Tot un seguit d'experiències, felicitat, aprenentatge, reflexions, força, optimisme... Tot això en molt poc temps, tot això que ha estat tant important per a mi, tot això que m'ha fet ... Crèixer.
Tot això ho duia dins un sac, a punt d'explotar per a ser explicat, per a tu, per al lligam tant fort que m'ha fet desitjar durant dies poder deixar volar paraules entre nosaltres, com fulls de paper, com fulles d'arbre, com ocellets de papiroflèxia. Aquelles ànsies, com al principi , quan començàvem a deixar paraules fluïr , jo més que tu. Aquelles ànsies de parlar, de saber que seràs escoltada, de voler ser-ho. De voler transmetre alguna cosa important per a tu, compartir una mica d'allò teu, només teu.
Avuí, em sentia a punt d'explotar, d'escampar-me en milers de síl·labes, de somriures , de mirades, avuí m'hi sentia.
Tot i així per no acabar amb els descobriments, he vist que sé esperar, contenir, escoltar - queda a perfeccionar una mica, però de mica en mica (debajo las sábanas) s'omple la pica (entre las piernas)- Segueixo amb les ganes de parlar-ne, però ara ja no sento l'ànsia, la màgia del retrobament , com un nen amb la mare, o un gos amb el seu amo. He après a trobar el moment suposo?

De fet, crec que hauré de ser pacient, per explosionar en el moment just, per a que puguis rebre tot allò que duc a dins, que em fa il·lusió que sàpigues: Que he descobert gent, que he vist llocs, que he viscut experiències ... Tot de coses noves en la meva vida, coses que m'han passat i he pensat: "Li he d'explicar! Ho hauria d'haver vist! M'hagués agradat que fós aqui!".

Bé,  deixat fluïr tot això que em fa sentir tranquila, em sorgeixen dues preguntes, per a seguir amb les reflexions de la setmana. És egoïsme desitjar explicart-ho, forçar-te a formar-ne part, a interessar-te? Perquè si és així, no vull ser egoïsta. I l'altra... Per què tantes ganes i la necessitat d'explicar-ho només a una persona, tenir la sensació que només aquesta persona sabrà atrapar al vol l'explosió i transformar-la en un somriure de comprensió, de retret, el que sigui?

Una estranya dependència de paraules, experiències. Estrany...