I si...

I sí... T'estimo. I no... No tenim pretextos per fugir, ni coses a les quals culpar.
Només tenim un plural, i molts motius per quedar-nos. Contes que s'han d'explicar, dibuixos a fer, textos a completar, secrets no tan secrets a conèixer, somnis a compartir, pors a esborrar.. Masses coses, cap pretext que ens faci marxar, i un present, massa important com per a convertir-lo en passat, un present amb objectius, fites futures. Un rellotge que fins ara ha fet un compte enrere. I si ara comencem a fer el compte cap a endavant?

I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim!

I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic , tot fent evident , que per un moment, ens en sortim!
Si, va per tu, perquè vull que en algun  moment, proper o llunyà, present. Puguis escoltar aquesta cançó i somriure sabent que la lletra té raó!


PD:  jajaj sé que t'encanta Manel :J

Traeixes si obres la capsa de Pandora, de les ombres dels meus somnis.

Ha sigut suficient un text, de fa molt temps, en un racó d'ombres, polsós, oblidat. Per a fer trontollar el paper creat en poc més d'una setmana, el paper decidit i establert que vull representar, el paper que m'he creat a mida per tal de no patir, de no fer mal, a la vegada. Un sol text, l'últim que resta de tot allò. Un sol text, l'últim, crec, en que va quedar escrita amb un últim deix de valor, la ombra de la qüestió, els sentiments , la veritat.
M'he adonat que no hi ha res que em pugui fer tant mal i refugiar a la vegada. La meva arma, les paraules, feta servir en mans del meu pitjor enemic, i a la vegada el meu millor somni fins ara.

Quina putada, si , que trontolli ara tot, quan m'havia refredat amb paciència i dosis de dolorós realisme. I saber que simplement he estat jo, qui voluntàriament ho ha fet trontollar en obrir la capsa de pandora de les ombres dels meus somnis, o malsons, qui sap, em fa sentir patètica i incoherent. I és que no vull cap reducte de dubte en les meves decisions, vull ser coherent, per una vegada. M'he deixat vèncer aquest cop només. Però no ho faré. No vull tornar a ser un moldejable tros de fang, que es deixa impactar i canviar per l'exterior, que es deixa fondre en la calor i refredar a l'hivern, cada dos dies, dos segons, cada tres mesos. Vull tenir enteresa i maduresa suficient, com per poder afrontar una realitat, i fins llavors faré un paper, que no sóc, o potser sí. Però que principalment m'és necessari. I obriré la capsa de pandora de tan en tan, d'amagat, quan no em vegi ningú, ni tan sols jo. Per què si la obro em traeixo a mi, i a la meva ombra, si és que en tinc.

Corvar la recta, canviar el xip.

He corvat la recta. He canviat el rumb, els somnis a punt, la realitat en ment, els sentiments endins.
Decidida a crèixer, m'he arriscat a perdre. Vull perdre recuperant, vull perdre sent conscient que tota pèrdua és un avanç, que realment sortiré guanyant del canvi de xip, de la nova aposta. Sé que si m'ho crec, que si vull, aconseguiré que això que deixo no marxi, simplement canviï, però he de mirar, de perdre recuperant allò que m'estimo. Perquè a vegades perdre és recuperar, crèixer, avançar. Sí.