Sensacions

Sensació estranya, com de retrobament amb un mateix, retrobament amb els altres, retrobament amb el jo. No ser un reflex, ser un dibuix, ser una imatge, creació del no res i l'experiència. Experiència poca, però important, records molts, sel·leccionats, estimats.
Canviar el xip, buscar una fita, seguir avançant. No quedar-me aturada, no abandonar cap partida per tal d'anar endavant. No tenir por de perdre, d'errar, no permetre que la pressió m'obligui a esperar.
És necessàri fer un canvi, petit imperceptible, de tant en tant, no sempre. Un petit canvi, que et faci gran, que et faci crèixer. I adonar-te en silenci que tu no trepitges els passos de ningú, que en crees de propis, que no hi ha línies paral·leles, impossibles; que tot el que hagi de prendre partida en els teus records trobarà una manera de fer la recta corva i creuar-se en el teu camí, en el teu jo, en tu i en tot. No hi ha excuses quan estem parlant de crèixer, de fer camí.

A aquestes alçades de la pel·lícula...

Estic bé, però em gira tot, no sé on vaig, no sé on paro.

Sé que no vull perdre res del que tinc, però m'estanco, sóc un glaçò dins un got de llimonada, que no es fon, que no acaba de desfer-se i fusionar-se amb l'àcid i l'aigua.  Que flota i es deixa portar i espera el moment i l'instant correcte. I quan es fon, que dura ben poc, comença a evaporar-se abans d'arribar als llavis. A aquestes alçades de la pel·lícula! Quan el final ja era a prop, quan venia la part romàntica més interessant, més emocionant, el retrobament de l'aigua amb la pell, amb les dents sensibles al fred, amb el coll, amb la sang. Just abans de la part més interessant i s'evapora, com sempre, i haurà de tornar a començar el procès de zero i cada cop es fon més ràpid... És més pròxim als llavis, més pròxim al cor, però també més frustrant quan s'evapora. 

I ha de repetir el procés però li apareix el dubte: (A aquestes alçades de la pel·lícula!) Què passarà el dia en què hi hagi més d'un got, uns altres llavis que no vulguin l'àcid però tinguin simplement set?  Es fondrà? S'evaporarà de pressa el tros de gel? O acabarà caient en mans d'algú altre el maleït got? 

De fet el glaçò, que ara s'evapora no vol deixar de recordar, els llavis i el got on mai ha acabat de fondre's del tot, i hi pensa perquè té por de no saber discernir, un dia qualsevol, cansat d'evaporar-se, entre un got de llimonada o un got de simple aigua...

 I és que a aquestes alçades de la pel·lícula seria molt trist deixar-ho evaporar.

Discussió

Crits, nervis... Cansament. Cops de porta... No es pot més.
Els ulls closos, els peus quiets, ningú espera, ni diu res.
El nerviosisme de les mans, tics a la boca i a les celles,
estatisme cerebral, el soroll a les orelles.
Ganes de marxar, de quedar-se, no torrnar..
No saber què fer, seure i esperar,
mentre l'aire es torna tens, mentre no vols ni escoltar.