Somni.

Es sentia petita davant el vent, davant el sol, gran davant la resta , davant el món.
Una barreja entre sencillesa i immortalitat. Entre somni i realitat, entre mentida i veritat.
Una piga al mig d'un cos, el sol d'un univers, a vegades ho era tot, a vegades era....


Res.

Tu

Tu. Et trobo a faltar, tinc ganes de veure't, és desesperant, graciós, em fa gràcia, trobar-me així, però també m'incomoda, perquè si et trobo a faltar vol dir que no ets al meu costat aleshores, no ho sé, una barreja de sentiments, que no em fan sentir malament, dins el cap només hi tinc tendresa. I això m'omple, però no puc deixar de pensar: Tu.
Sembla mentida, tu, i punt, res més, ningú més. Que naïf, i que adolescent no? Si, potser sí, però em sorprenc pensant així. I m'he adonat que no hi puc fer res, en un principi m'he sentit molt estúpida, però en el fons, si em sento així és per algun motiu, és per tu, per tant és tendre. No hi ha més. I me n'alegro. Que sigui per tu.

Sense paraules.

Res, anulada, mirant com suposes tant, com m'agrades tant, com no hi puc fer res, per a canviar la situació l'atracció, la bellesa. I sense paraules em quedo lligada a petites manies inconfessables que em lliguen a tu.
La més important de les manies, em duu a quedar-me miran-te, mentre m'adono que cada cicatriu, cada cèl·lula em sembla la màxima exemplificació de la bellesa, de la complicitat, de la confiança creixent, de la felicitat. Estrany, no, només sé que la més gran de les meves manies, la que supera totes les altres, és somriure quan et miro, encara que estiguis dormint, és igual, en qualsevol moment i en qualsevol situació, se m'escapa un somriure, que puc dissimular o no, però que sempre hi és, com tu, allà.

Si tu no cantes...

S'atura el món, un segon... Dos i tres.


No em mires, la llum de la finestra es cola entre els reflexos dels teus ulls, color de colors. I cantes, jo no sé on amagar-me, em cantes a mi? Que nerviosa que em poso de cop, tu reuneixes tota la tranquil.litat del món en aquest instant, tant teu, en el que de cop hi formo part, sense saber ben bé perquè... M'agrada, molt , moltíssim ser allà, però tinc els nervis a flor de pell, tu , cantant pots remoure tant dins meu, tantes coses. Evoques estranyament tots els valors que puc trobar en algú, en un instant. Bé, bellesa i veritat.

Bé, és com em sento, com et sento i com et sents. Bé és l'equilibri instantani que es produeix en aquesta habitació tancada, quan cantes i tot ressona, bé és tot en general, quan aconseguim trobar l'equilibri i no hi ha maldat, només puresa en cada un dels nostres moviments, de les nostres paraules.

Bellesa, com dir-ho. M'inspira, veure't cantar, en aquest ínfim moment trobo l'essència de moltes coses, l'essència d'allò que en diuen connexió, entre el cos i l'esperit. Una tonteria, pot ser. Però tu quan cantes, et tornes la persona més atractiva de qualsevol racó del món, perquè et surt de dins, perquè sorgeix el teu jo, real, el jo desinhibit, el teu jo més jo, més bell en conclusió.

Veritat, el concepte de veritat és el més difícil de relacionar, però el que tinc potser més clar. Quan tu cantes, no hi ha mentides, és totalment sincer, el plaer que et proporciona, la bellesa que t'otorga. Quan cantes, totes les teves faccions em diuen que has arribat a la realització, que estàs fent allò que t'agrada, allò que permet coneixe't a tu, explicar-te a tu. Quan cantes em mostres la veritat de com et sents, de com t'emociones, com vius, com admires. Aquesta es la veritat que més m'agrada de tu.



Et miro, me'n vaig, no sóc allà ben bé, m'he perdut en alguna part de la cançò, en alguna lletra que ha sortit dels teus llavis, i em sorprenc esbossant un somriure, reflex del teu , ni més ni menys, sencill. No només estàs bé quan cantes sino que fas sentir bé a qui t'escolta. No és això una virtut? I doncs, perquè em sento una mica incòmode? He trobat la resposta. Formo part totalment de tu, quan em cantes només a mi, perquè en aquest moment és quan, em permets, ja no només coneixe't si no també amarar-me de cada una i totes les coses bones que em podries donar en qüestió de segons. Quan cantes em dones vida, sense saber-ho, potser sense voler...   I això es deu a que estas viva quan cantes.


Vius quan cantes i cantes perquè vius. Per això no em vull ni arribar a imaginar què pot passar si tu no cantes.