Sento com la pell bull, el sol impacta en la retina, però no en la seva totalitat, es troba amb el filtre de les ulleres, que no filtren gaire perquè són una còpia barata. De tota manera, últimament veig el món així, filtrat, deixo que em saturi la retina allò que jo vull, deixo que em cremin a la pell aquells sentiments que jo vull. Després em couen els que amago, però com a mínim no em marquen.
Com el vent que m'esbulla els cabells a cada bufada, també hi ha instants de la meva vida els últims dies , en què refresca, en què m'evadeixo dels sentiments i tot. En que em sento més lliure, menys culpable, menys lligada que mai, més creguda que sempre. Però ja ho necessito ja, perquè en el fons sé que sóc dèbil.
Sóc dèbil a la carn, a la culpa, a l'enveja, a la por. Sóc dèbil a l'amor i a la inocència. Sóc debil en ser dèbil, però conèixer les meves debilitats, els meus errors presents i passats, i els meus costosos encerts, em fa ser forta.
I és en aquests moments de fortalesa, tranquil·litat i senzillesa, que voldria aturar el temps. Jo, a la terrassa, amb tots els pinzells i llibres tirats per l'estudi, la televisió de fons encesa (on sona gent rient), els meus peus arrepenjats a la cadira blanca, jo recolzada amb el llibre entre les mans, el cigarro al cendrer i el fum enlairant-se entre totes les plantes que fan de la terrassa un hàbitat , un món paral·lel, que estableix una certa relació de simbiosis amb mi, una respiració comuna, un objectiu comú, una tanquil·litat irrompible, un ritme imparable.
Si m'adormo sota el sol, que quedi la pell vermella i marcada, però que la marca no em recordi un moment de patiment, sinó un moment de plenitud. Que els sentiments passin pel filtre, pel filtre del moment, el lloc i l'instant correcte. L'instant correcte és ara!
