No sóc ambiciosa, dins el teu concepte d'ambició.

No vull ser ambiciosa.

Vull ser realista i idealista a la vegada, justa , equilibrada i feliç.

No vull ser una nota entre notable, excel·lent o decadent.

Vull ser unes frases, uns coneixements, unes experiències.

No vull competir, trepitjar.

Vull aprendre, cooperar i gaudir.

No vull sentir enveja, recel, ansietat.

Vull acceptar-me, criticar-me però també ser única. I sentir-ho.

No vull que em valoris pel que semblo o pel que creus.

Vull que em valoris pel que sóc.

Però per a això s'ha de ser pesona, sentiments, comprensió, coneixença, igualtat, detall. Temps. Nen, has de tornar a ser un nen, per a comprendre com un nen creix.

Tanquem un final. Adéu? Si, au!

Acabao.

Saps aquella sensació de com buit, i com ple?

Aquella sensació de tot i res, de molt i poc.

Aquella sensació de massa i gens.

Aquella sensació d'acció i de cansament.

Aquella sensació de futur i de passat.

Aquella sensació de pur i clar present.

I ara és quan diuen que comença tot, amb aquella sensació de res: Partim de zero? Partim de molt, cap a molt més!

Valoracions i més valoracions.

Diuen que quan estornudes marxa una mica de la teva ànima. Amb el refredat dels últims dies, haurà marxat tota.

"Hi ha coses que passen" Una frase molt profunda. Totes les coses passen, i són coses perquè han passat. Si no passessin, no serien. 

La febre fa veure al·lucinacions, no he tingut febre quasi mai, i tot i així , he al·lucinat massa.

Els cigarros són sinònims d'allò que es consumeix. Si no fumo, no es consumeix res, res no s'acaba?

Tinc el nas gelat, i les orelles envermellides, és la febre, la tristesa o la vergonya..

Estic sola i estic bé, a fora plou a bots i barrals i som a mitjans de maig, tothom diu que hauria de fer calor, jo no m'els crec. I m'agradaria compartir amb algú aquestes tardes febrils de pluges primaverals.

M'agradaria ser un peix en un aquari. Sóc un peix en un aquari. Topo i topo amb el vidre, esperant trobar l'aigua que em porti al mar, sense sortir de la peixera.

El balcó està xop, i se'm mullen els mitjons si surto a fumar. Al mateix temps en que es crema la punta del cigarret, la planta dels peus es refreda i el moc em cau. Patètic.

S'acaba el refredat i s'acaba el curs, i s'acaben moltes coses més que no escriuré aquí, perquè estan fartes de ser escrites.

Surto al carrer, per anar a treballar, i somric de manera genial, sabent que torno a poder caminar, a recuperar una força que dubto haver tingut mai.

Torno a casa, i em poso a escriure, pensant en demà, que acabaré el curs i brindaré amb una ampolla de cava sense alcohol. Insípid, sosso i sense més.

I demà me n'aniré a dormir anelhant un futur que espero, esdevindrà un present més anhelat que el present d'avuí en que sento que m'he recuperat.

I em quedarà el dubte, quan estornudes, l'ànima se'n va o simplement es queixa dient que la tractis  millor i la valoris més?