Creure o no creure en perdre o no perdre.

Saps, quan perds alguna cosa, quan no saps on s'ha amagat, on s'ha perdut, quan la vas veure per últim cop? Saps aquesta sensació? La vaig tenir jo fa prop de dos mesos. En un llit, no el meu, intentant dormir, res més. Buscava somnis, records, buscava futur. A tu. I no et vaig trobar. No com volia, no com esperava.
No em preocupa , en absolut, malauradament hi ha coses que es perden. Almenys sé que jo no ho vaig perdre aquell dia, que havia estat una cosa progressiva suposo, en la qual jo, ja no hi podia prendre més partit. Una cosa que escapava del meu avast. El mal no és el fet d'haver-ho perdut, el que potser m'afecta més, és el fet de no tenir-ho ara, de perdre el record més endavant, de buscar un substitut soberanament absurd i inconexe. Em fa por el fet d'aprendre a viure sent conscient de que res dura per sempre, l'atracció, l'amor, la dolçor, la tendresa. He après que res mai és com el primer dia, que tot varia mentre ens fem grans, que ben bé com si fóssim nens petits, otorguem i prenem la importancia a les coses segons ens ve de gust, segons ens és necessàri. M'he adonat que no podia forçar el fet d'atraure't eternament, que l'eternitat és un concepte innocent, una creencia dolça però totalment decebedora.

I no em sap greu creure que per a tu, aquell "nosaltres", tenia data de caducitat, mentre, jo innocentment seguia creient, de manera naif, sòrdidament feliç que res es perdia, que res variava... No em sap greu, m'ha fet creixer, aprendre...




I cadascú tria en què vol creure, cegament, potser. Però si creure en alguna cosa et fa feliç, sigues lliure de creure. Si no creus en la pèrdua, mai sentiràs el buit que deixa després. Si t'aferres a la creença que res es destrueix, ni es crea, simplement , de la mateixa manera que es transforma, es manté, viuràs sempre mantenint el vincle, o això m'agradaria creure.

Realment,, tot esdevé un embolic quan no saps si creure o no creure , en perdre o no perdre...

Calma

Aïllament, desconexió. Miro enlaire, el cel està completament cobert d'estrelles, tanco els ulls, les memoritzo, els torno a obrir i em fixo en un petit núvol, que, dut pels correns càlids de vent, creua el cel de mitja nit, silenciós, com jo, tranquil, inalterable, flexible. Em sento així en aquest precís instant. Ara, més tard, l'endemà, canviara tot. Com sempre. La calma dura poc.

Miro enlaire i penso, estaràs gaudint d'aquesta calma? L'hauràs trobat de tan en tan, en aquests petits espais de temps? Hauràs pensat en mi, com jo ho estic fent ara? No crec, no és necessàri. Simplement, quan estic en calma, desitjo trobar-la en tots aquells a qui m'estimo.  Especialment en tu. "Vindran els anys, i amb els anys la calma (...)"