Una sola cançò

Sencillament, una, una sola cançò, quina casualitat que entre milions i milions de persones i milions i milions de cançons, haguessis de cantar aquesta, no sé qui ets, ni com et dius, ni per què la cantaves, només sé que m'ha fet mal, gràcies. Gràcies i perdó, no es culpa teva que em fes mal la cançò, però et demano perfavor, que si has de xiular just AQUESTA cançò, ho facis quan no passis per sota casa meva, quan no tingui un mal dia, quan no m'abordi la nostalgia, sisplau... Que fa mal, que fa mal... Que curiós i quina casualitat...





Avuí la casualitat em sobra.

Un brindis!

Rabia, impotencia, soledad, ganas de llorar, pocas ganas de reír, sentirse útil en lo inútil, sentirse sola en multitud,  buf... vaya mezcla. Y solo me queda levantar la copa, sonreír irónicamente y decir: "Un brindis por esos días gilipollas en que estas mal por todo y por nada, que te levantas con el pie derecho pero cualquiera diría que te has levantado con el pie izquierdo, un brindis , por esos días inútiles, en que todo lo útil se vuelve innecesario, y todo te parece innecesario, y ya esta bien, si , brindemos... Por que aunque hoy sea un día de esos...Sabemos que habrán días mejores... Brindemos! Si, si, un brindis por los días de pies izquierdos!"

Món de somnis.

Ultima calada, te n'has anat ben lluny. Fum. I ara tot en somni. Jo dormint. Ja no importa. Núvols, tapant el sol. I mil colors fen pampallugues. Són colors o són estels? Són cançons o bombolles de sabó? Res té sentit. Tinc sentit jo? Quin sentit té? No ho sé amb cap dels cinc sentits, i la vida cambia de sentit. Sol, tapant els núvols, i cap color, només la llum. On són els colors? O estels? On són les cançons o bombolles de sabó? Tot té sentit. Tot en somni. Jo dormint. Records en bombolles, bombolles a l'aire, sol a les bombolles, pampallugues de colors... Els ulls s'obren de nou, última calada, te n'has anat ben lluny. Fum...Fum... I no té res sentit , en aquest món de somnis.

"Tic, tac"

Passa el temps i adoro estúpida les agulles del rellotge i el ritme tant marcat que sona amb el seu pas... I em segueixen fent mal , dins meu, molt dins meu, coses que no tens per què saber, que segurament no t'interessen gens, ara ja. Coses que potser t'impliquen a tu, pero ja tan se val, no? Ja que mai sabràs apreciar la necessitat que tinc ara de que el temps passi ràpid, de que les agulles que marquen les hores s'accelerin, de que les estupideses i el passat quedin lluny, quan més rapid millor. I que no triguin gaire si pot ser, i tot això em passa pel cap amb un simple "tic, tac" d'un segon, imaginat quantes coses em poden passar pel cap amb una hora sencera. 60 minuts... 3600 segons... 3600 "tic,tacs".
Segurament tu no has necessitat mai que els temps passi rapid, almenys ara, no ho necessites, i això fa que no entenguis, que no t'interessi el meu aferrament al rellotge, mai hauras necessitat que el món vagi més ràpid, mai t'haurà anat el cap a cent per hora, fent mal, en dins molt endins , amb un simple soroll, repetitiu com un "tic, tac".