Qualsevol llum et queda bé, però la de les sis de la tarda d'un dia de febrer, crec que és la que més t'escau.
Una mà que s'aferra al volant que fa ombres a mida que es mou, ombres semblants a les que fan els atrapa-somnis a les parets de les habitacions a l'estiu.
I l'altre mà que busca la meva, amb rapidesa i efectivitat, un contacte ràpid, un "sóc aquí" just abans de tornar a centrar-se en la conducció.
I ho tinc estudiat, de tant mirar-te, que sé que en curves on la llum canvia perquè la tapen les muntanyes els teus ulls salten i fan aquell tic tan graciós que no et recordo perquè segur que se't faria molest. I aleshores tornen a centrar-se com una càmera que enfoca tot allò que pot abastar.
I quan et sents segur et gires cap a mi, i somrius en veure que et miro. I no saps que jo també t'he descobert mil vegades mirant de reüll. Però no he fet un somriure sorneguer, com el teu, que diu: "no te'n pots estar". Simplement penso: "tu tampoc eh?" I somric per dins, no fós cas que perdéssis l'hàbit de mirar-me de tan en tan.
I són aquests moments entre molts d'altres, entre anys eterns de pessigolles (eterns i horrorosos), riures i dos cossos que es refugien divertits d'un vent que faria volar el més tullit dels coloms, entre frases que s'acaben i migdiades que comencen, són aquests moments en què confirmo que totes les llums et queden bé. I t'en fotràs, perquè sé que et fa gràcia aquesta part bleda de mi. Però m'agrada i sempre m'ha agradat trobar aquestes coses en la gent que m'estimo.
Potser arribes a ser tant divertit com mirar un "caleidoscopi".
