Vaig dir que no calia escriure, i ho ratifico.
No cal escriure sobre aquest nosaltres, no es pot escriure.
Cada cop és més gran, i a cada vegada que creix, cada vegada que s'amansa.
No és un monstre d'aquells indescriptibles que et fan por de petit.
No ja, ara és com aquell sol que es pon , de color taronja i creix a mida que s'acosta al mar
buscant la nit. Em passo els dies buscant-la, perseguint-la, com a tu.
I quan ens trobem desitjo el matí i desitjo el dia,
i així sempre, anem amuntegant, petites coses, en molt poc temps.
Un temps, que , amb molta menys peresa que altres cops, ha esdevingut preuat.
I vanitosament, em miro, creixent com el sol, i et veig , esperant-me com el mar,
per a reflectir altre cop allò de mi que deixo veure, i allò que no.
Per a esperar, amb la dolçor del final d'estiu, que vingui la nit, que estiguem junts.
I que amb les nits, les llunes plenes, torni a venir l'estiu, i així:
Fins que de tot això en neixi
la més bonica de les històries, que , com he dit, no caldrà escriure.
- Tontaina.
