"Una casa al lluny, fum, símbol de calidesa, senyal de llar de foc.
Fred als peus, butxaques càlides a les mans, passes lentes.
Olor de fred, i de llenya cremada, olor de pluja de deu minuts abans, o de rosada.
Una casa cada cop més a prop, austera, senzilla, de color de molts anys.
Un somriure de molts anys també, conegut, una mà petita que saluda.
Un bot al cor, és el meu lloc, aquella casa on m'agradaria arribar sempre.
El vent es mou amb els arbres, la posta de sol es pon, i al lluny un núvol recorda la tempesta que ha passat.
M'assec a l'escala, no goso entrar, la calidesa atrau i a la vegada fa respecte.
Miro enllà i sento olor de temps passar, de febrer, de felicitat.
Cap llum al lluny, i la poca companyia necessària dels indispensables.
El somni a una mà i la felicitat a l'altre, i jo seient a les escales sentint riures a la porta i unes mans que m'abracen fort.
No necessito res més, em dic per a mi, els gossos borden , hi ha uns peuets petits i curiosos que riuen. I unes mans que m'abracen. Hi ha uns arbres que ballen, i peces de trenca-closques que encaixen.
Hi ha la calma, hi ha un futur i un passat, hi ha allò que fa tant temps que he desitjat."
- Algun dia, seient a les escales d'una casa, entre l'olor d'arbres al vent i de riures i de felicitat, m'aferraré a un got de llimonada gelat, en mig del mes de febrer , per a assaborir els contrastos, inspirar ben fons , tancar els ulls i dir: "No necessito res més." I trobar un somriure a l'altra banda del got que digui: "Jo tampoc".
